El polvorí de la inseguretat

En els últims mesos s’han succeït diversos incidents preocupants a ciutats catalanes com Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Premià de Mar, Mataró i Llançà. En alguns casos s’ha tractat de reaccions violentes, en calent, contra delinqüents atrapats in fraganti; en d’altres, d’assalts organitzats contra les vivendes ocupades per joves detinguts reiteradament per presumptes delictes, identificats pels veïns com a responsables de pertorbar la convivència al barri o acusats de delictes més greus sense tenir cap evidència fonamentada. En unes ocasions, els incidents han implicat el veïnat que havia sigut testimoni dels fets; en d’altres, responen a l’enverinada dinàmica de l’organització de patrulles ciutadanes.

Hi ha senyals –i precedents que ho corroboren, com les accions contra els albergs per a menors estrangers no acompanyats– que rere l’organització d’alguns d’aquests moviments hi ha militants o grupuscles alineats amb l’extrema dreta xenòfoba. I algunes de les actituds agressives que s’han expressat tenen aquest component, sigui o no sigui la seva motivació fonamental. Del que no hi ha dubte és de la voluntat de partits com Vox d’alimentar, redirigir i explotar aquest malestar en un sentit de clara hostilitat envers la població immigrant. Amb tot, malgrat que aquesta pulsió pugui actuar com a detonador o agreujant d’aquesta tensió, o pretengui instrumentalitzar-la, el malestar dels veïns no es pot explicar només amb aquest argument. Hi ha un problema real de seguretat ciutadana, amb causes de fons que han de ser abordades i recursos per fer-hi front que resulten clarament insuficients, tant des del flanc social com des del policial i el judicial.

Entre els anys 2017 i 2018 van arribar a Catalunya 4.200 menors no acompanyats. La immensa majoria segueixen tutelats, han aconseguit algun tipus d’integració o han viatjat a altres països on realment volien arribar. Una part viuen al carrer, despenjats, sigui pel seu propi rebuig dels recursos disposats per acollir-los i integrar-los, sigui per la impossibilitat de regularitzar la seva situació laboral, que els posa en la tessitura d’optar per maneres de guanyar-se la vida que van de la irregularitat a la il·legalitat. Les dificultats per oferir un futur a una part d’aquest col·lectiu, que no és l’únic protagonista dels fets que han generat tensions, però que no n’és aliè, són una de les causes del que està passant. Però també les traves legislatives i la falta d’efectius de la policia de proximitat que impedeixen frenar la petita delinqüència multireincident, l’ocupació de vivendes i les activitats incíviques que, fins i tot sense ser delictives, poden crispar enormement la convivència veïnal.

Davant aquests incidents, és comprensible l’expressió de la queixa, la identificació dels possibles riscos i l’exigència de solucions a les autoritats; com també les iniciatives ciutadanes que busquen millorar la convivència o oferir recursos als col·lectius vulnerables. Però de totes les múltiples reaccions possibles, l’organització de col·lectius que pretenguin patrullar el carrer mai ha sigut una bona idea. No es pot pretendre exercir funcions de seguretat ciutadana, que només corresponen als cossos policials que disposen de l’autoritat, la formació i els recursos i que estan sotmesos a les garanties de respecte als drets fonamentals, inclosa la presumpció d’innocència. Exercir de jutge i part és un error immens, que a més pot obrir les portes als que volen agitar les banderes de l’odi i la intolerància alimentant-se d’una tensió social que, desgraciadament, en un escenari d’intensíssima crisi econòmica, té més possibilitats de créixer que d’apaivagar-se. Encara més si s’alimenta amb actuacions irresponsables.