La rebel·lió de la província

Alberta és una de les províncies més riques, i des de fa bastants anys és contribuent neta al sistema de finançament. Però una gran part de la seva riquesa prové del petroli, que obtenen en gran part del tractament de sorra bituminosa. Aquest procediment té un impacte ambiental molt controvertit, i deixa de ser rendible si baixa el preu del petroli. El Govern federal ha legislat per regular les indústries de l’energia i protegir el medi ambient, cosa que ha provocat un gran rebuig a Alberta. Entre altres coses, perquè els ingressos fiscals de l’explotació dels recursos corresponen a les províncies. L’economia del petroli sembla destinada a esllanguir-se a mitjà termini, i els albertans temen el final de la seva prosperitat. La por es transforma en irritació fàcilment, quan s’observa l’oposició a l’oleoducte Trans Mountain. Aquest és un projecte estratègic per facilitar l’exportació del cru cap al Pacífic i a l’Atlàntic, i desperta una hostilitat important en moltes províncies. Entre aquestes, la del Quebec, que, per cert, és beneficiària neta de la solidaritat interterritorial a què contribueix Alberta.

La menció a la província francòfona és pertinent, perquè l’agenda política federal s’ha centrat en ella per contenir l’independentisme. Altres províncies, com Alberta, han considerat que aquesta dedicació al conflicte quebequès ha desatès els seus problemes. Amb aquest teló de fons, no ha de sorprendre ningú que es busqui atreure l’atenció política mitjançant un referèndum previst per a finals del 2021. El primer ministre provincial ha dit que el referèndum només es desconvocarà si es deroga la llei federal esmentada i cessa l’oposició a l’oleoducte. La pregunta serà: «¿Aprova vostè la derogació de l’article 36 de la Llei Constitucional del 1982, pel qual s’estableix el principi d’equiparació?». Aquest principi pretén garantir la suficiència financera de les províncies més pobres amb la contribució de les més riques, perquè la prestació de serveis públics tingui un nivell equiparable a tot el territori. El mecanisme va començar a funcionar el 1957, i va adquirir rang constitucional el 1982.

La solidaritat interterritorial a Espanya

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Si volem tenir una idea més clara del que significa aquest referèndum, imaginem una cosa semblant al nostre país. Suposem que el president d’una comunitat autònoma descontenta amb el sistema de finançament anuncia un referèndum per alterar l’article 138.1 de la Constitució espanyola, fent desaparèixer el principi de solidaritat interterritorial. Això és el més semblant al plantejament del ‘premier’ albertà. La imaginació s’atura aquí, perquè com sabem, a Espanya l’autorització dels referèndums és competència exclusiva de l’Estat (art. 149.1.32). I cal precisar que, al contrari del que de vegades es diu, al Canadà les províncies poden convocar referèndums sense autorització federal. Si el referèndum té lloc no serà per la liberalitat d’Ottawa, sinó perquè Alberta té la competència per fer-ho. Fins i tot té una llei per als referèndums que tinguin com a objecte la reforma de la Constitució federal, que data de l’any 2000.

Ara bé, el que és jurídicament possible no sempre és viable i oportú. La proposta del referèndum, i la seva pregunta, segueix la recomanació d’un panel d’experts que han redactat un document de títol expressiu: ‘Un tracte just per a Alberta’. Qualsevol que hi accedeixi veurà que no busca la secessió; el seu logo uneix el perfil del mapa de la província amb la fulla d’auró que simbolitza el Canadà. Però a Alberta, com en la Colúmbia Britànica, hi ha moviments separatistes que creuen que estarien millor fora d’una federació que segons el seu parer els ignora. Rachel Noytel, la líder de l’oposició socialdemòcrata d’Alberta, ha criticat la iniciativa del referèndum. Comparteix el malestar pel sistema de finançament, però creu que el referèndum pot generar frustració. El canvi constitucional que promou necessita l’acord de sis províncies canadenques més de les deu en total. I és molt difícil que pugui prosperar sobre la base de la insolidaritat d’una província pròspera. Potser alguns consideren que la frustració és un sentiment amb què n’hi ha prou per construir un projecte polític, però és difícil de gestionar. No és fàcil de reconduir al pragmatisme quan el populisme s’ha desencadenat.