Un període d'excepció
Examen final al confinament
Els rostres visibles de la crisi han sigut majoritàriament madurs i masculins. Ni estàvem preparats per a això ni sabem exactament quines conseqüències tindrà a mitjà i llarg termini.
ilu-hoy
Un adolescent de Washington ha creat dues webs que han fet la volta al món. Avi Schiffman va crear un comptador per monitoritzar les xifres oficials dels contagis quan la Covid-19 era encara un eco llunyà que venia de Wuhan. Amb 17 anys ha creat un instrument útil per a molts epidemiòlegs i res a envejar al tauler de la Johns Hopkins University. La segona permet mapar les protestes i accions en recolzament al moviment #BlackLivesMatter dins i fora dels Estats Units. És un altre exemple d’activisme i compromís que s’obre pas malgrat l’adultocentrisme que els encasella rere la pantalla del mòbil. Ja que no els hem donat veu, vegem quin exemple els hem servit.
L’11 de març del 2020, i davant de la seva ràpida propagació, el coronavirus es converteix, oficialment, en pandèmia. L’Organització Mundial de la Salut ho comunica als estats del món i les diferents reaccions i mesures se succeeixen en cascada. Molts països opten per seguir les recomanacions de l’OMS, adaptant-les als seus contextos mentre que d’altres, majoritàriament amb líders populistes, menyscaben el seu nivell de perillositat i no prenen mesures d’urgència. Precisament, alguns d’aquests són els que compten amb més nombre de morts fins ara. El Brasil, els EUA o el Regne Unit s’endinsen en les narratives nacionalistes defensant que el virus no és tan virulent i que l’efecte als seus països no serà tan letal. En molts estats, la gestió de la pandèmia serà un exercici d’examen al Govern: ningú estava preparat ni tenia experiència, però les poblacions –amb més força les democràtiques– prendran nota de les mesures aplicades i els discursos fets durant la crisi. Alguns s’han acostat més al bel·licisme que als esperats en un estat de pau.
Recentralització de competències
Dos dies després de l’anunci, Espanya decreta l’estat d’alarma. L’epidemiologia s’apodera de la gestió de la crisi, justificant la recentralització de competències. Passem de ser persones a vectors de contagi, la qual cosa ens porta a un confinament estricte, tancant escoles i cessant les activitats «no essencials». Assistim a un experiment de digitalització accelerada que discrimina entre qui pot muntar l’oficina a casa i qui té una feina presencial. La relació entre nivell d’ingressos i possibilitat de teletreballar és directament proporcional. El dret a confinar-se esquiva també les persones vulnerables i invisibles per al sistema, les que treballen sense contracte i sense pandèmia tampoc arriben a final de mes. Però preneu nota: produir i consumir és l’únic que et permet sortir de casa.
S’evidencia l’efecte neutralitzador de l’educació, ja que moltes famílies no tenen prou dispositius perquè els seus membres segueixin la seva activitat de forma regular i oenagés activen campanyes de donació d’equips. Jornades interminables entre intensitat digital i conciliació familiar, que generalment suposen una càrrega descompensada cap a les dones. Sense escola i sense avis amb qui comptar per ser població de risc, el model mediterrani de teixit familiar suspèn.
I mentre la famílies gestionen el confinament com poden –físicament, emocionalment i econòmicament–, es parla d’‘apps’ de rastreig de contactes i altres sistemes de biopolítica, una espècie de cortina de fum davant de la falta de tests disponibles i la dificultat de generar dades fiables. Aquestes apostes recnosolucionistes s’inspiren en contextos polítics i culturals radicalment diferents al nostre –Singapur, Taiwan o Corea del Sud–. Afortunadament, l’emergència no sembla aplanar el terreny a les mesures dràstiques i les veus que reclamen la privacitat i els drets individuals aconsegueixen contenir les propostes. De moment, ens resistim a elegir entre estar sans i ser lliures.
Els rostres visibles de la crisi han sigut majoritàriament madurs i masculins. Ni estàvem preparats per a això ni sabem exactament quines conseqüències tindrà a mitjà i llarg termini. Ens agradaria donar exemple analitzant bé quines capacitats necessitem en el futur pròxim per afrontar millor possibles rèpliques. I si els joves van sortir a fer ‘botellons’, en lloc de criminalitzar, preguntem-los per què. Preguntem com els ha afectat el confinament. Sovint se’ls considera «la ciutadania del demà», però també han viscut aquesta pandèmia ara i aquí, una cosa que, sens dubte, marcarà el seu futur personal i col·lectiu. Potser és el moment de revisar el camí caminat i plantejar què es podria fer diferent a partir d’ara.
