L'any del porc

He hagut de buscar a internet quin animal regia aquest any l’horòscop xinès..., i no, no és el porc, és una miqueta pitjor, és la rata. Però jo em quedo amb el porc. ¿Que per què? Doncs perquè diuen que del porc se n’aprofita tot. I m’agradaria pensar que d’aquest 2020 ho aprofitarem tot.

Tinc una amiga que insisteix que hem d’aprendre del que ens ha passat i està passant. I un altre amic que ens pregunta si pensem que d’aquesta en sortirem com si fóssim a la casa de la prada... I no, jo crec que ni una cosa ni l’altra. Penso que en efecte més ens val aprendre d’aquesta situació que ha creat la Covid-19, amb totes les seves conseqüències. I no, no crec que tornem a la casa de la prada, ni falta que ens fa perquè la ingenuïtat és genial, però fins a una certa edat i no per a qualsevol situació. Ara bé, el que ha passat no ho oblidarem. I més ens val que sigui així, perquè si tanquem els ulls, pensem i traslladem a un paper molts dels seus ensenyaments, segur que en trobarem uns quants que ens acompanyaran ‘per secula’. Recordo que, en els primers dies de l’estat d’alarma que ens va portar al confinament, vaig rebre un missatge que deia que d’aquí a uns anys diríem als nostres fills o als nostres nets «vinga, que et donava jo una quarantena com la que vam viure el 2020».

Un avís de l’univers

I no, jo procuraré no dir-ho. Perquè no s’ha de desitjar cap mal a ningú, ni irònicament, que el karma és molt letal i persistent. Però sí que s’ha de veure on érem i com en vam sortir. I també recordo que al començament dels efectes de la pandèmia vaig pensar que era un avís que donava l’univers als éssers humans. Vaig utilitzar la mateixa metàfora que quan diem que el cos ens ha avisat després d’estar un temps desbocats i agafem una malaltia que ens fa parar. Doncs així. L’univers ens ha posat contra les cordes i ens ha deixat KO en el primer assalt. Ens ha llançat a l’escolta de nosaltres mateixos, que tan poc ens escoltem i parlem. No ens ha dit que aprenguéssim ioga, ni a fer pa, ni que participéssim en mil ‘webinars’. Tampoc que ens convertíssim en fanàtics de Teams, Zoom i altres plataformes que ens han habilitat el contacte amb els altres i ens han facilitat treballar. Ens ha obligat a mirar-nos al mirall unavegadaiunaaltraunavegadaiunaaltra i ens ha dit «manifesta’t».

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Així, qui més qui menys ha valorat més els seus éssers estimats i ha patit el dolor de les absències. Qui més qui menys ha viscut la mort aliena. I ha sabut el que és deixar que se n’anessin sense l’oportunitat d’acomiadar-se. Hem conegut la por, sobretot en aquells moments en què semblàvem protagonistes d’una pel·lícula de terror. Hem sentit la desesperació de comprovar el dolor aliè, per al qual no hi ha pastilles, també el propi a les carns dels qui més han patit. Molts han treballat amb la malaltia i els malalts per guarir-los. Molts han conviscut amb la malaltia, amb l’horror al buit que produeix el no-res quan s’acosta al cos, i han sortit d’aquest forat gairebé negre per descobrir que cada dia que vivim és un regal. Ho és. Hem entès una vegada per sempre que també pot passar-nos a nosaltres, que no som immunes a les desgràcies, que no sempre són a milers de quilòmetres de distància i es rabegen amb els altres. Hem descobert els nostres veïns i entès que la solidaritat de vegades s’amaga en els petits gestos, potser simbòlics, però no per això menys eficaços. Ens hem mobilitzat pels altres. Hem patit crisis laborals, cessaments, ertos, aturades, fallides. Hem descobert que podíem teletreballar i estàvem més preparats del que ens crèiem. I que això de ser a casa i no trepitjar un bar no provava tan malament. I a conviure amb els nostres fills. També hem patit la convivència. De fet, un dels horrors ha sigut el d’aquestes dones que han cohabitat amb els seus maltractadors (les trucades al 016 per demanar ajuda contra la violència masclista van augmentar un 60% en el confinament).

Així que no, no tornarem a la casa de la prada. Però tampoc a ser els d’abans. Mai som els mateixos. I si diuen que digitalment hem fet un salt que en circumstàncies normals només hauríem fet en cinc anys, aquest confinament ha d’haver servit almenys per trencar la bretxa amb nosaltres mateixos, convertits en porcs dels quals s’aprofita tot. Aprofitem-ho. I sobretot no diguem que el 2020 hauria de desaparèixer del mapa. Pot haver sigut més útil del que pensàvem.