Al comptat
¿La Constitució? Depèn de per a què
El Govern del PP es va saltar la Carta Magna per regular els pagaments fraccionats de grans empreses com ja va fer amb l'amnistia fiscal
/
Pocs apel·len tant a la Constitució com el PP. Es diria que la brandeixen en moltes ocasions com uns principis sagrats, com una llei natural. Però això, de tota manera, depèn, com diria en una de les seves cançons el gran Pau Donés, recentment mort.
Quan es tracta dels impostos quan governen, la cosa canvia. O això sembla després de clatellada del Tribunal Constitucional als pagaments fraccionats del 23% que va imposar el 2016 a les grans empreses en l’impost de societats el llavors ministre d’Hisenda popular, Cristóbal Montoro. Aquest ja és el segon cop important del Constitucional al Govern del PP en matèria tributària després del que li va assestar per l’amnistia fiscal del 2012, si bé, com ara, amb poques repercussions.
Com llavors, la sentència no és tant pel fons de la qüestió, és a dir, determinar si es vulnerava el principi de capacitat econòmica de les empreses afectades, com per la manera utilitzada per implantar-lo: el reial decret llei. Així és com ho va plantejar l’Audiència Nacional . I alguna cosa s’havia d’ensumar el Govern de Mariano Rajoy, ja que va elevar aquest precepte a la categoria de llei a través dels Pressupostos de l’Estat del 2018, aquests que encara estan vigents i que va elaborar el mateix Montoro.
Aquest pagament mínim va ser un estratagema comptable per inflar els ingressos de l’exercici, ja que una bona part d’aquests s’havien de tornar al següent. Però, al donar continuïtat a aquest carrusel d’un any per l’altre, podia mantenir-se la ficció. De fet, el 2014 i el 2015, el tàndem Rajoy-Montoro ja va imposar un pagament mínim, que va eliminar el 2015 i va haver de recuperar el 2016 perquè es va desplomar la recaptació de l’impost de societats.
En els dos casos qüestionats pel Constitucional, l’anterior Govern va recórrer al reial decret llei basant-se en la necessitat urgent d’augmentar els ingressos públics, en circumstàncies dramàtiques però no tant com les actuals. Fins i tot el ‘Financial Times’ va criticar llavors el Govern de Mariano Rajoy per recórrer en excés a una modalitat legal que «debilita el Parlament i incrementa la incertesa legal», malgrat comptar amb majoria.
Curiosament, avui els populars han sigut els més crítics amb el Govern del PSOE i Unides Podem per recórrer amb freqüència a aquesta fórmula legal durant una pandèmia que no té precedents. La gastada tàctica política de denunciar la palla a l’ull aliè quan tenim una biga al propi. Pel PP, la Constitució, el compliment de la qual tant exigeix a altres, és sagrada, tot i que depèn quan limita la seva capacitat d’actuació. Com que els tribunals triguen a resoldre, l’estratègia consisteix a actuar i deixar que el temps faci la seva feina: oblit i, a tot estirar, un retret moral. Surt molt a compte.
