CIÈNCIA

Telecongressos

Els últims mesos han suposat un canvi de paradigma en la comunicació científica, un sector que ha apostat per formes innovadores per continuar compartint la informació

3
Es llegeix en minuts
Telecongressos.

Telecongressos. / CONTÉ

L'investigador mira la seva agenda. Moltes dates estan ja ratllades, eliminades... com si mai haguessin existit. Semblen passades pel vergonyós tamís de la censura. Alguns dies una mica allunyats, cap a la tardor i alguns encara mes distants, a l'hivern, resisteixen. Però la seva resistència no està clar si serà efectiva. L'investigador les repassa amb desídia, amb cert neguit. Només un breu somriure s'esbossa en aquelles cites on ha anotat: "Traslladada a abril del proper any". Quan la caixa de Pandora es va obrir i d'ella van sortir tots els mals del món, només una cosa va quedar. L'esperança. Aquesta petita joia. "El meu tresor", com diria Gollum. I a la mateixa s'aferra l'investigador. A un futur més lliure i net on retrobar-se amb els seus col·legues de professió i intercanviar de tu a tu noves idees.

Els últims mesos han suposat un canvi de paradigma en la comunicació científica associada als congressos i seminaris. El coronavirus s'ha portat per davant a molts dels mateixos. I s'han buscat noves formes que no sabem si vénen per quedar-se o només estan de pas. Els grans 'meetings' internacionals on assistien milers de científics s'han cancel·lat tots. Però formes innovadores de seguir compartint la informació s'han obert pas. Per exemple el congrés de l’Associació Americana per a la Recerca del Càncer (AACR) s'ha desenvolupat de forma virtual i ha estat un èxit de seguiment a la xarxa. Persones que pel cost econòmic d'anar a San Diego o Orlando no podien assistir a la mateixa ara s’han pogut connectar des del seu ordinador. I la majoria de xerrades queden penjades a la xarxa per si es volen repassar o recuperar setmanes o mesos més tard. No obstant això l’acostament personal entre investigadors amb objectius comuns, aquest "human touch" com diria Bruce Springsteen, és difícil d'imitar. Sempre és agradable trobar-se a la cua de l'hamburgueseria a un dels pares de la immunoteràpia i aprendre una mica de les intimitats de l'acte de la descoberta.

Menys reunions inútils

Avui dia, hi ha molts projectes que es realitzen en forma de consorcis internacionals perqu`cal combinar diferents àrees d'experiència i tenir un bon nombre de mostres biològiques o pacients, si parlem d'assajos clínics. Doncs també les reunions de seguiment dels mateixos han passat a format 'online'. I tots ens veiem en petites pantalletes. Com si fossim personatges de la novel·la '1984' de George Orwell o del programa de televisió 'Gran hermano', que en el fons és el mateix. En alguns casos això ha suposat una millora i ens ha evitat alguna reunió administrativa que tenia poca pinta de ser útil. En aquest sentit, tant de bo la pandèmia serveixi per parar els peus a aquells que han desenvolupat la seva carrera professional a base de fer reunions i sopars. Lamentablement, no crec que sigui així. Només estan hivernant, disposats a que amaini la tempesta per tornar a reunir-se. Sobre la reunió com fi en si mateix parlaré un altre dia.

Notícies relacionades

Han tingut molt èxit els seminaris individuals impartits per destacats investigadors, iniciativa que han seguit molts centres del món, entre ells el nostre Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC). Si de forma presencial a vegades representava un esforç anar als mateixos, la connexió remota ha permès que s'hagin seguit des dels Estats Units, el Regne Unit o Holanda, un seminari organitzat per un grup de la Vall d'Hebron o de Badalona. Si a més aquestes conferències són gravades i es posen a disposició pública a la xarxa, afegim una altra característica positiva a aquest format. Des d'una perspectiva personal, les conferències virtuals em semblen que han servit també per humanitzar als 'speakers'. Quan el científic ens explica alguna cosa important i alhora tècnicament complexa, no podem de vegades evitar observar els llibres de la prestatgeria posterior o el motiu del quadre de la paret. I llavors ens sentim més propers a ells perquè ens recorden a nosaltres mateixos.

Entre les coses tristes, destacar que les tesis doctorals s'han hagut de llegir i defensar sols en el format 'online'. I en un ambient mediterrani com el nostre, on aquest acte més que una avaluació és la celebració d'una trajectòria, s'ha privat a algunes famílies d'un dia important que els representava una gran alegria. La il·lusió de veure com aquell nen que no sabia ni caminar comença a donar els seus primers passos en la carrera científica. Segur que aviat ens veurem tots una altra vegada.

Temes:

Coronavirus