Morricone, la banda sonora de la meva vida

Personalment, aquest senyor sempre m’ha caigut bé. Dins i fora de la seva música. En primer lloc, perquè deia que l’art no era fruit del talent innat o de la intuïció «sobrenatural», sinó de la serietat, la dedicació i la constància: un motiu d’ànim i esperança per a tots aquells desgraciats que som de suar molt per aconseguir les coses. En segon lloc, per la seva passió pel futbol. Fins i tot vaig llegir que volia ser futbolista i va acabar sent compositor perquè no va poder ser futbolista. A tota la cara a aquesta elit intel·lectual esnobista que menysprea la mediocritat, a Cristiano i companyia i, per extensió, tot el que és terrenalment popular. Morricone era un geni de la cultura pulp, començant pel seu amor, aquest gènere tan menyspreat per l’elit com el cine de l’Oest.

No puc presumir d’una relació personal o exclusiva amb Morricone. No l’he conegut, no he treballat amb ell ni tan sols m’ha insultat. Tampoc el fet de compartir nacionalitat és raó d’unió particular. La seva obra transcendeix fronteres i fins i tot èpoques. No tinc, doncs, més vincle amb ell d’un americà, un francès o un xinès que avui, ahir o demà s’enamora de la seva música. La cosa és que simplement aquest senyor ha compost la banda sonora d’algunes de les pel·lícules que més estimo i que més interioritzo. Per això, sense cap base racional, tinc de tota manera la sensació que m’uneix a ell un llaç emocional fort, sòlid i bonic, si bé no exclusiu i descaradament unilateral.     

Notícies relacionades

Mor el compositor italià Ennio Morricone als 91 anys

Les 10 millors bandes sonores d'Ennio Morricone

No em demaneu que triï aquí les seves millors bandes sonores, perquè no m’aclariria mai amb mi mateix. El que sé és que, després de saber la seva mort, m’he sorprès xiulant una melodia de ‘Hi havia una vegada a Amèrica’. Es tracta d’una seqüència en què Patsy nen compra un pastís que pensa donar a una prostituta a canvi de sexe: mentre espera impacient que la noia l’atengui, no aguanta i es menja el pastís. No sé per què m’han tornat a la ment precisament aquestes notes. Però és cert que no és la primera vegada que em passa. Si ho analitzo, em decanto per pensar que el meu cervell les evoca quan la realitat que m’envolta em desagrada i anhelo tornar a ser una criatura, com Patsy. De fet, diferents records de la meva vida encaixen amb aquesta melodia.  I llavors penso que, sense poder presumir de conèixer-lo personalment, soc afortunat perquè aquest senyor ha compost part de la banda sonora de la meva vida.  

---

Alberto Marini és guionista.