El rei nu

Aquesta impotència torna, una vegada més, amb la lectura de l’Informe Anual del Banc d’Espanya, del qual recomano, per a polítics de Barcelona i Madrid, el capítol Reptes per a l’economia espanyola davant de l’escenari post-Covid-19, un didàctic resum del catàleg de problemes que llasten el benestar del país. El Banc d’Espanya distingeix entre factors que limiten el creixement i realitats postpandèmia, però ja poden imaginar que aquestes últimes no són noves: es tracta de les antigues, modernitzades i aguditzades per la crisi sanitària. En tot cas, entre els elements que dificulten la progressió del nostre nivell de vida, observin com de vella és la llista.

Primer, creixement molt reduït de la productivitat: els últims 20 anys, escassament un 0,2% anual, davant el 0,8% d’Alemanya o al 0,9% dels EUA. A més, aquest baix augment no deriva, més que molt parcialment, de l’escassa mida de les nostres empreses, tot i que aquest és un element que també la frena: el 2019, un 78% de les empreses espanyoles ocupava menys de cinc treballadors, un pes molt superior al 69% mitjà de la UE. Però hi ha raons més substancials d’aquell reduït avenç. Entre les quals, un baix nivell educatiu de la mà d’obra: el 2019, un 40% d’autònoms, un 36% d’empresaris i un 31% d’assalariats només havia assolit un nivell d’estudis baix, uns registres molt superiors al 22%, el 19% i el 19%, respectivament, per al conjunt de l’àrea de l’euro. I, per descomptat, també dels problemes que afronta la formació de capital tecnològic: pes molt reduït de la inversió en R+D (un terç de la mitjana dels països més avançats); menor proporció d’empreses innovadores (un 37% del total), 20 punts inferior a la de França o Itàlia i gairebé 30 punts a la d’Alemanya; i, finalment, dificultats de la investigació finançada amb fons públics.

Dualitat del mercat de treball

Segon, dualitat del mercat de treball, amb una temporalitat excessiva no directament relacionada amb el nostre biaix sectorial: més del 25% de l’ocupació a Espanya és temporal, davant el 14% de la UE. Tercer, creixent i indefugible envelliment, un tema que no desitgem debatre i que aparquem sempre, però que apareix i reapareix fins que, finalment, ens atraparà de nou en forma de renascut debat sobre l’actualització de les pensions. Afegeixin, en quart lloc, la consolidació estructural de la desigualtat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I, finalment, els comptes de les administracions públiques: des del 2015, i abans de la Covid, no s’havia avançat en la reducció del dèficit estructural, de manera que les seves millores han reflectit estrictament l’alça del cicle; a més, el deute públic només s’ha reduït modestament, del 100% del 2014 al 96% el 2019. Una part, no menor, d’aquests problemes expressa la insuficiència dels ingressos públics que, el 2019, es trobaven entorn dels 7 punts del PIB per sota de la mitjana de l’eurozona (a prop del 38,5% davant el 46%, respectivament). En aquest àmbit, les perspectives no són positives: el Banc d’Espanya ofereix tres escenaris de l’endeutament de les AP espanyoles, cada un més preocupant. Així, el 2030, i fins i tot en presència de consolidació fiscal (augment d’ingressos i depuració de despesa innecessària), el deute públic baixaria escassament del 100% del PIB, tot i que en la seva absència continuaria en registres superiors al 120%, amb tot el que això implica de desplaçament de recursos i fragilitat de l’economia davant de canvis en la confiança exterior.

Baix augment de la productivitat, excessiva proporció de molt petita empresa, capital humà insuficient, reduïda inversió tecnològica, pèssima demografia, desigualtat creixent i dificultats en la contenció del dèficit i, en particular, del deute públic... No, no estem al 1985, ni al 1995 o al 2005. Ens trobem al 2020, tot i que sembli que el temps s’hagi aturat. Però no és així. Simplement, la Covid ha despullat el rei, desposseint-lo de la roba d’un creixement amb peus de fang. És moment d’abordar aquests problemes estructurals: no ens queda ja marge per a més dilacions.