Rosa Parks cull fruita a Lleida

Martin va viatjar a Tennessee per donar suport a la vaga d’escombriaires negres. L’home, també negre, era ja un cèlebre activista. Aquella seria la seva última acció. Estem el 1968. Un segregacionista blanc li va disparar un tret al coll. L’assassinat de King va commoure al món mig segle abans que el de George Floyd.

George havia sortit a comprar com qualsevol altre dia sense saber que no hi hauria més dies. «¡No puc respirar!», cridava l’home negre, el coll aixafat sota el genoll del policia blanc que el va matar. Estem el 2020 a Minnesota. La mort de Floyd va aixecar una onada global d’indignació contra el racisme.

Alí, temporer agrícola marroquí, malviu a l’infern. L’infern és en una antiga granja de bestiar abandonada. L’hi expliquen Alí i l’algerià Toufik a Elisenda Colell en aquest reportatge: «Vivim com animals». Ells i centenars de temporers malians, gambians, camerunesos. Estem a Lleida el 2020.

Sense escrúpols

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Parks, King i Floyd són icones globals de la lluita pels drets humans. Les seves històries estremeixen, consciencien i desperten admiració o emulació. I sovint són maneflejades per propagandistes sense escrúpols.

A Toufik, Alí, Kabir, Magan Keita i Idrissa no els reivindica ningú. Els seus noms no onegen en cap bandera, ni a Lleida ni a Huelva. Feina dura i mal pagada. Amuntegats insalubrement. Espremuts al camp, menyspreats al poble, ignorats per l’Administració. També hi ha temporers espanyols, però poquíssims allà: van després dels jornals i els albergs del camp francès. La pandèmia emfatitza l’emergència social. Però només l’emfatitza: passa any rere any sense que ningú mogui un dit mentre s’invoca amb benpensant afectació Parks, King o Floyd. O els tres alhora.