Fa 10 anys

Tal dia com demà, un 10 de juliol de fa 10 anys, Barcelona va ser un crit unànime, intens, a favor de l’Estatut. Més encara, en contra de la intervenció dels poders de l’Estat, que havien malmès una possible via sobiranista en el marc de la Constitució. Migrada i fràgil, incerta, però que deixava clara la voluntat nacional de Catalunya en un marc més o menys federal. Aquell dia, la vigília de la final del Mundial de futbol, als carrers de Barcelona hi havia de tot. Moltes banderes estelades, és cert, però molta gent que no participava encara de la posterior eufòria independentista, sinó d’un desig de reconeixement democràtic. Era, encara, dolgut i rabiós, quasi desesperat, un «Escolta, Espanya» que no entenia com es podia tancar, i trencar, aquella última (?) possibilitat d’entesa.

Recordo que un nen exhibia com un trofeu una samarreta d’Holanda (el rival d’Espanya en el partit decisiu), que duia a tall de protesta simbòlica. I recordo una família, que després m’ha expressat a bastament el seu credo separatista, que frisava perquè l’endemà Espanya guanyés el Mundial. «Són els nostres», deien. Aquest era l’ambient fa 10 anys. Dispers i magmàtic. Després, va venir el que tots ja sabem.