Dones madures i Covid-19

Tot i que a Espanya comencem a reprendre amb precaució els hàbits estiuencs d’abans, la pandèmia continua fuetejant molts països americans i del sud-est asiàtic. El més afectat, els Estats Units, ja comptabilitza més de 130.000 morts i gairebé tres milions de contagis, mentre que el president del Brasil, el segon país amb més víctimes, ha donat positiu en el test de coronavirus després d’haver negat repetidament la gravetat de l’epidèmia que assola el seu país.

Però a Espanya tampoc podem cantar victòria: el nombre de rebrots no deixa de créixer perquè el virus segueix aquí i s’estarà amb nosaltres bastant temps. Per això, la viròloga Margarita del Val, directora de la plataforma de recerca sobre la Covid-19 Salut Global, impulsada pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), diu que hem començat els «anys de pandèmia». També va ser una dona, l’hepatòloga i epidemiòloga Li Lanjuan, la que va donar la veu d’alarma a la Xina recomanant que es prenguessin mesures dràstiques d’aïllament a Wuhan abans del 24 de gener, dia de l’any nou lunar xinès. Després d’aconseguir-ho, va continuar treballant als hospitals de Wuhan fins a finals de març, quan la situació va començar a estar controlada en aquesta ciutat. Per la seva actuació la van anomenar la deessa de Wuhan, nom amb què s’ha fet famosa a tot Xina.

El fet que dues dones madures –Li Lanjuan té 73 anys i Margarita del Val, 61– tinguin papers protagonistes en una emergència mundial és una situació sense precedents en la història de la humanitat. Per exemple, les dones van ser absents en la lluita contra la mal anomenada ‘grip espanyola’ que va esclatar després de la primera guerra mundial i que va causar més morts que aquesta. En aquella època a les dones madures se’ls negava gairebé el dret a viure perquè havien deixat de servir per fer la seva funció primordial: portar fills al món. No és estrany que fins no fa gaire es poguessin llegir afirmacions com la del doctor Marañón, que a la seva obra ‘Los estados intersexuales en la especie humana’, publicada el 1929, deia que les dones climatèriques perdien el cabell en la part frontal, de forma similar als homes d’edats similars.

Al comentar amb diverses amigues, climatèriques com jo, aquesta afirmació tan peregrina, una d’elles em va fer notar que quan es va escriure aquesta obra molt probablement les dones a partir la cinquantena tenien cabelleres menys llustroses que les nostres, i no només a la part frontal. Entre altres coses perquè els embarassos i parts encadenats quan no hi havia més mètodes de control de la natalitat que l’avortament –a què només recorrien les molt desesperades– marcien la dona més forta i sana. Ja hi va haver una gran diferència entre els meus embarassos i els de la meva mare només pel fet de comptar amb suplements nutricionals. La meva sogra sol dir que a ella cada fill li va costar un queixal, i no parla de forma metafòrica. El dèficit que va originar el deteriorament de la seva dentadura va poder ser el mateix que empenyia les embarassades a tenir el desig de menjar-se el ‘crosta’ de les parets, cosa que probablement, era la resposta de l’organisme en vista de la manca alimentària de calci, un element essencial per al desenvolupament de l’esquelet del fetus.

Però malgrat que embarassos i parts comportaven un gran risc per a la salut de la mare –dues de les meves besàvies van morir de part–, en el primer terç del segle XX aquests eren només els primers d’un rosari d’infortunis. Sense vacunes ni antibiòtics, la mortalitat infantil era molt elevada, cosa que era una font addicional de sofriment i deteriorament de les mares. I l’arribada del climateri, que posava fi a aquestes desgràcies, feia que les dones perdessin la seva raó d’existir i amb això la seva consideració social. Per tot això no és estrany que les dones climatèriques d’aleshores tinguessin mals cabells.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En contrast amb elles, em sento afortunada per l’esplèndida maduresa postmenopàusica de les dones de la meva generació. Nosaltres podem disfrutar de vides plenes gràcies, entre altres coses, al fet inqüestionable que, tot i que ja no puguem parir, continuem tenint papers rellevants en la nostra societat, com el de les doctores Li Lanjuan i Margaria del Val. Elles, com l’hepatòloga Trinidad Serrano, la meva col·lega d’AMIT, i com moltes altres dones climatèriques membres del personal sanitari, han tornat la vida a moltes persones infectades per un virus minúscul amb forma de corona, arriscant moltes vegades les seves pròpies vides, com les arriscaven les nostres àvies quan donaven a llum.

Catedràtica de Química de la Universitat de Sevilla. Membre de la Xarxa de Científiques Comunicadores.