Contra la inutilitat política

Ho podia haver escrit en positiu: a favor de la utilitat política. Però el llenguatge que funciona en la nostra conversa pública és en negatiu. Un estudi recent dels professors Noam Gidron i James Adam sobre 20 països occidentals demostra que Espanya és la societat més polaritzada del seu entorn. És a dir: aquella on els simpatitzants d’un partit polític senten més antipatia pels d’un altre partit. Molt més que als Estats Units, per exemple. En aquesta dada hi pot haver l’explicació de les avaries d’una inestable vida política a nivell espanyol i català des del 2015. ¡La màxima malvolença de les societats democràtiques occidentals!

Al principi del seu mandat a la Casa Blanca el president Barack Obama va escriure un article premonitori en què apuntava que el llenguatge de la crònica i l’anomenat relat polític cada vegada tindria més característiques pròpies de les estructures gramaticals i discursives del llenguatge esportiu. Blanc contra negre, un bon revés a la mandíbula, fanatisme a les grades... ¿Què és sinó aquesta política superficial que distreu i crea polarització i fanatisme a cop de tuit, cleques i frases grolleres pel consum massiu a les xarxes socials ? Diuen que una part important de la població cada vegada més té interès per la política però seria més apropiat dir que aquest tipus de consum de la política és assimilable al consum de programes de distracció. Literalment la franja horària que abans ocupava un programa de crònica rosa avui l’ocupa un popular programa pretesament d’anàlisi política. La societat més polaritzada de totes les societats occidentals: aliment per a l’autoafirmació a la mateixa bombolla de les conviccions, quan no el gregarisme i el cultiu de l’antipatia, la visceralitat i el rebuig cap al que pensa diferent. Podem trobar episodis d’aquest clima malsà cada dia en la vida política catalana i espanyola. On fins fa poc cridava més l’atenció la destrucció que la construcció, la no-utilitat política.

El professor Christian Salmon ho explica al seu llibre ’La era del enfrentamiento. Del storytelling en la ausencia de relato’ (Península). La paraula que s’ha instal·lat en el llenguatge polític, ‘relat’, no és més que l’eficàcia de la retòrica com a arma de manipulació massiva al servei de la comunicació, la publicitat i la política. Salmon escriu: «Estem davant del triomf d’explicar històries al servei d’actors polítics sobre la base de l’enfrontament i el descrèdit sistemàtic de l’altre. En una societat hiperconnectada i hipermediatitzada ja no val només la paraula, sinó que la manera d’arribar a conquistar el poder es basa en la combinació guanyadora de l’enfrontament, la transgressió, la imprevisibilitat i imposar la veritat d’un, la que convingui».

El caos narratiu és el paradís somiat dels populistes, els demagogs i tots els que volen liderar la frustració i no la reconstrucció. No cal dir que el caos narratiu basat en l’enfrontament crea quadros psicològics insans i tòxics. Bona gent fastiguejada de tantes hores penjats a les xarxes socials. Un informe recent de Reuters Internacional demostra com Espanya i el Japó encapçalen l’ús mundial de les xarxes socials per a distracció i com a font d’informació. ¡L’ús del WhatsApp com a canal de transmissió de notícies a Espanya és el més alt de tots els països estudiats! Canal de transmissió de tantes boles, discursos de l’odi i mentides premeditades.

La nostra societat és la més polaritzada del món occidental, la que genera més antipaties entre blocs, la que infantilitza deliberació política. Per això campen pels prats de la notorietat els reis de la banalització i el surfeig polític. ‘Lady Twitter’ pot brillar més que un legislador tècnicament equipat, algun professor abans rigorós ara cerca l’aplaudiment fàcil a la xarxa i els que tenen més errors per amagar en política disparen a córner creant més soroll que tapa vergonyes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així la nostra societat s’anava fent malsana fins que ha arribat l’aterratge en el camp inèdit de la duresa social i econòmica provocada per la Covid-19.  Ara va de debò i amb el relat no n’hi ha prou. Ara va de debò i qui es mantingui en el registre de la tonteria serà poderosament detectat com un farsant en temps de còlera. Temps per a la cooperació, el realisme i el pragmatisme. Quanta més polarització, menys cooperació, més temps perdut. Hi haurà dues maneres de fer política en el futur: liderar la frustració o liderar la reconstrucció. Avui la radicalitat és esbandir per l’aigüera la tonteria.

*Profesor a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull.