Victòria del pragmatisme

Els dos presidents actuals i els dos grans partits de Galícia i Euskadi, Alberto Núñez Feijóo del PP i Iñigo Urkullu del PNB, van complir els pronòstics i van guanyar de forma clara les eleccions a les seves respectives comunitats autònomes. Les dues victòries són indiscutibles: Feijóo va revalidar la majoria absoluta (la quarta, tota una fita) i Urkullu va millorar els seus resultats respecte a l’anterior legislatura, en una aposta clara de l’electorat pel continuisme en uns moments tan incerts. A les dues autonomies, l’electorat ha premiat dos governs que han hagut de gestionar la pandèmia del coronavirus.

La primera cita electoral sota l’efecte de la Covid-19 va deixar, així mateix, missatges de profund calat polític. Per als partits que formen el Govern central (el PSOE i Unides Podem) va ser una nit difícil. Els socialistes van aguantar, però no van recollir els rèdits de la caiguda dels morats i les seves confluències, extraparlamentaris a Galícia i residuals a Euskadi. Són dos partits independentistes, el BNG i Bildu, que es van aprofitar de la patacada d’UP per créixer fins a convertir-se en la segona força parlamentària de cada autonomia, una altra de les notícies destacades de la nit.  Com també ho va ser el pèssim resultat del PP a Euskadi, malgrat la coalició amb Ciutadans (Cs), cosa que deixa en una situació molt delicada el líder popular, Pablo Casado, amb la seva aposta per Carlos Iturgaiz.

La victòria de Feijóo debilita Casado perquè és imputable, en exclusiva, a la figura del líder gallec i al seu discurs basat en la moderació en contraposició de l’estratègia de crispació de Génova. Feijóo es va negar a pactar amb Cs i no s’ha permès la mínima picada d’ullet a Vox. A Euskadi, en canvi, Casado va forçar la retirada del candidat del PP basc, va pactar amb Cs i va imposar Iturgaiz per disputar-li a la ultradreta el mateix espai electoral. Els resultats no podrien haver sigut més diferents: en una campanya en què ha ocultat les sigles del PP, Feijóo ha revalidat la majoria absoluta. A Euskadi, els populars han empitjorat les seves xifres malgrat el pacte amb Cs i Vox ha aconseguit un escó.

Els resultats electorals de Casado des que va arribar a la direcció del PP han sigut dolents, maquillats gràcies als pactes amb Cs i el recolzament de Vox a Andalusia, la Comunitat de Madrid i Múrcia. A Euskadi s’ha fet evident que el PP es percep com a prescindible, un fenomen que no només té lloc en terres basques. En canvi, el perfil galleguista moderat dels populars a Galícia els porta a encadenar majories absolutes. Al Congrés, el pèssim resultat de l’experiment PP-Cs pot consolidar el gir pactista amb el Govern d’Inés Arrimadas.

Pablo Iglesias és un altre dels damnificats de la nit. UP paga els seus múltiples conflictes territorials i continua amb la tendència a la baixa a les urnes de les últimes cites electorals. La nit del PSOE no va ser tan catastròfica, però deixa motius per a la preocupació a Ferraz: ni a Euskadi ni a Galícia són alternativa de govern, i estan lluny, fins i tot, de ser la principal força de l’oposició. Que BNG i Bildu s’emportin els vots d’UP ha de ser un altre motiu de reflexió entre el socialisme. A Euskadi, el PSE no ha aconseguit beneficiar-se gaire del seu recolzament al PNB, tot i que la geometria parlamentària li permetrà ser l’únic soci d’Urkullu. Aquest era l’objectiu del ‘lehendakari’ al convocar les eleccions. Com que ho ha aconseguit, es reforça no només la capacitat de maniobra dels nacionalistes bascos a Euskadi, sinó el seu paper de soci preferent al Congrés a Madrid. Tot un reconeixement a la política dialogant i pactista del PNB, a la seva inclinació a ser sempre part de la solució i no del problema, en què altres partits que s’han extraviat potser s’haurien de fixar.

En les primeres eleccions sota l’influx de la pandèmia la baixa participació, sobretot a Euskadi, és una indicació que la situació d’emergència sanitària té incidència en els processos electorals. El que ha passat amb les poblacions confinades i la limitació del dret al vot de ciutadans malalts són un avís del que pot succeir en els pròxims mesos en altres convocatòries electorals, com a Catalunya. Hi ha temps per estudiar escenaris i dissenyar estratègies que, donat el cas, permetin que tots els ciutadans exerceixin el seu dret al vot.