La sobirania és per a qui se la treballa

Les notícies que arriben del Segrià han esvaït la sensació de recuperació que va causar el desconfinament de les setmanes passades. Fins i tot psicològicament, les gairebé mil persones infectades a la regió sanitària de Lleida –i les notícies que surten de l’Hospitalet–, han sigut una galleda d’aigua freda sobre l’esperança de recuperar algun tipus de normalitat.

Les autoritats sanitàries van advertir que al sortir del confinament els rebrots serien la norma. Ho veiem en diferents punts d’Espanya, i a tots els països europeus. La clau, doncs, no és que s’hagi produït un brot al Segrià, sinó en les seves tres característiques diferencials.

La primera és que estava anunciat. La campanya de la recollida de la fruita congrega cada any milers de treballadors, en la seva gran majoria migrants, molts sense papers. Les condicions en què estan obligats a subsistir, tant pel que fa a l’allotjament com als drets laborals, són pèssimes. Per això, ja entre finals de març i principi d’abril els sindicats van donar senyals d’alerta: l’extrema precarietat vital i laboral dels temporers en un escenari de pandèmia podia ser explosiva.

El govern de la Generalitat –que no té competència sobre la regularització d’aquestes persones, però sí sobre la salut i respecte a les inspeccions de treball–, es va fer el desentès. Ni va organitzar solucions d’allotjament adequades (el cas va saltar a la premsa quan un famós futbolista va oferir pagar allotjament als temporers, perquè els hotels no volien allotjar-los) o punts d’atenció sanitària específics, ni es va activar perquè les empreses fessin respectar les mesures de seguretat.

Serial politicojudicial

La segona característica diferencial del brot del Segrià té a veure pròpiament amb la seva gestió. Sobren comentaris sobre la improvisació de les mesures de les últimes hores i el relatiu serial politicojudicial. Però més enllà de l’últim esperpent, se sabia fa temps que el més important d’aquesta fase seria la capacitat de testar ràpidament les persones que haguessin tingut el risc d’entrar en contacte amb la infecció i realitzar el seguiment dels seus contactes. De moment, i no només pel que fa al Segrià, se sap que la Generalitat ha externalitzat el rastreig dels possibles casos i dels seus contactes a una empresa filial de Ferrovial. Un contracte molt criticat pel personal sanitari, i del qual en un primer moment el mateix Govern de la Generalitat es va desdir.

Ara, amb la boca petita, admet que continua vigent: a part de ser molt car, per ser extern, no permet una integració adequada del rastreig als mecanismes del sistema de salut, element considerat fonamental en aquesta fase. En molts casos bona part d’aquesta feina està recaient, de facto, sobre una atenció primària –que està duent a terme les proves sobre el terreny–, ja exhausta per l’infern viscut en els últims mesos i tremendament curta d’efectius, com a resultat de l’última dècada de retallades salvatges.

La legitimitat de les mesures

La tercera té a veure amb la manera de comunicar el que estava i està passant al Segrià: missatges contradictoris i poc clars. La ciutadania en cap moment ha qüestionat la legitimitat de la presa de mesures dràstiques, però sí que es pregunta per què les primeres mesures es van decretar en ple cap de setmana passat (ni al principi ni al final) i amb poquíssim marge per complir-les adequadament, i es desespera amb les de les últimes hores, ja que condemnen la població a una situació d’inseguretat jurídica sense precedents. La sorpresa i la sensació de desemparament és majúscula.

Notícies relacionades

Lleida continua rebel

Els científics avisen que la demora a l'hora de confinar el Segrià provocarà un augment casos

Tot això passa després que el gabinet de Torra i Aragonès des de l’inici de l’estat d’alarma ha anat criticant l’actuació del Govern central, acusat d’aprofitar la situació per recentralitzar competències. De vegades amb tons aspres i vergonyants –«si fóssim independents no hi hauria tants morts»–, de vegades amb tons més civilitzats i aparentment tècnics, assegurant que la Generalitat tenia mitjans, estratègies i recursos suficients per enfrontar-se a la situació i per això es decantaven pel ‘no’ a les pròrrogues de l’estat d’alarma. 

En definitiva, reclamant la seva «sobirania», la paraula talismà de l’última dècada de la vida política a Catalunya, com si fos la recepta per curar tots els mals. Ves per on, quan el Govern independentista català ha recuperat del tot la sobirania de què disposa ha demostrat no saber què fer-ne.