El nostre cine ha tancat

Als 14 anys no tenia internet. Tampoc un tiet cinèfil. El que jo tenia a aquesta edat era un cine. El meu cine. El cine Méliès, a tres carrers de casa. Hi havia al Méliès aquella vocació de millorar adolescències i perfilar persones més plenes. Com un bon mestre d’escola, veia passar generacions de larves humanes amb acne i ambició, que no havien vist res i ho volien viure tot. Hi haurà qui digui que la seva programació era repetitiva, però qui digui això és idiota: ningú es banya dues vegades al mateix riu ni veu dues vegades la mateixa pel·li.

El Méliès programava una vegada i una altra els crèdits de ‘La pantera rosa’, deixava sempre l’empremta de Mankiewicz, cada estiu i tardor i hivern, els contes de Rohmer. Amb una intel·ligència no aviciada i una generositat humil. El mateix tiet cinèfil per a cada adolescent que entrava amb la seva primera nòvia a veure ‘Ariane’, de Wilder. Tots els adolescents s’assemblen i tots han de bescanviar el seu privilegi: viure les coses per primera vegada, sense haver acumulat encara jurisprudència injusta. El Méliès, amb els seus preus, democratitzava aquest dret.

És complicat entendre-ho ara, quan en un grup d’amics cada un està en una fase de confinament, per la primera o la tercera temporada, i tot es pot veure i al final fa mandra. Però al Méliès s’hi anava amb els ulls tancats, per obrir-los. Podies comprar tres entrades i passar la tarda amb el cap recolzat a la paret blava, les crispetes de casa i els ulls com taronges. Fer un tallat entre la primera i la segona pel·li, i un cinquè entre la segona i la tercera. I descobrir que la vida pot ser bonica i bona i barata.

Desmarcatge adolescent

Notícies relacionades

Els cines Méliès de Barcelona tanquen enfonsats per la crisi de la Covid

Twitter era una cerveseria de Múnic

Ara aquest cine acaba de tancar. Amb el cine Urgell va xapar la infància, la meravella de l’estrena i les cues llargues i la sala enorme. Amb el Méliès, el desmarcatge adolescent, la fuga a una altra època, arraulir-te a la sala petita. Creure’t llest mirant la pantalla i que aquesta pantalla et miri a tu i pensi: «Ets com tants d’altres, però és bo que et sentis únic».

Cantava Astrud del seu bar una cosa semblant al que podem teclejar aquí per acomiadar-nos: «El nostre cine ha tancat, i ens fa tanta ràbia, que sembla nostàlgia».