IDEES

El nostre cine ha tancat

Rèquiem per Méliès Cinemes, la sala de reestrenes de l'adolescència i el descobriment, que diu adeu després de 24 anys

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp54113358 els cinemes m li s en la reobertura al gener del 2012  horit200715160014

zentauroepp54113358 els cinemes m li s en la reobertura al gener del 2012 horit200715160014 / Pau Cortina

Als 14 anys no tenia internet. Tampoc un tiet cinèfil. El que jo tenia a aquesta edat era un cine. El meu cine. El cine Méliès, a tres carrers de casa. Hi havia al Méliès aquella vocació de millorar adolescències i perfilar persones més plenes. Com un bon mestre d’escola, veia passar generacions de larves humanes amb acne i ambició, que no havien vist res i ho volien viure tot. Hi haurà qui digui que la seva programació era repetitiva, però qui digui això és idiota: ningú es banya dues vegades al mateix riu ni veu dues vegades la mateixa pel·li.

El Méliès programava una vegada i una altra els crèdits de ‘La pantera rosa’, deixava sempre l’empremta de Mankiewicz, cada estiu i tardor i hivern, els contes de Rohmer. Amb una intel·ligència no aviciada i una generositat humil. El mateix tiet cinèfil per a cada adolescent que entrava amb la seva primera nòvia a veure ‘Ariane’, de Wilder. Tots els adolescents s’assemblen i tots han de bescanviar el seu privilegi: viure les coses per primera vegada, sense haver acumulat encara jurisprudència injusta. El Méliès, amb els seus preus, democratitzava aquest dret.

És complicat entendre-ho ara, quan en un grup d’amics cada un està en una fase de confinament, per la primera o la tercera temporada, i tot es pot veure i al final fa mandra. Però al Méliès s’hi anava amb els ulls tancats, per obrir-los. Podies comprar tres entrades i passar la tarda amb el cap recolzat a la paret blava, les crispetes de casa i els ulls com taronges. Fer un tallat entre la primera i la segona pel·li, i un cinquè entre la segona i la tercera. I descobrir que la vida pot ser bonica i bona i barata.

Desmarcatge adolescent

Notícies relacionades

Ara aquest cine acaba de tancar. Amb el cine Urgell va xapar la infància, la meravella de l’estrena i les cues llargues i la sala enorme. Amb el Méliès, el desmarcatge adolescent, la fuga a una altra època, arraulir-te a la sala petita. Creure’t llest mirant la pantalla i que aquesta pantalla et miri a tu i pensi: «Ets com tants d’altres, però és bo que et sentis únic».

Cantava Astrud del seu bar una cosa semblant al que podem teclejar aquí per acomiadar-nos: «El nostre cine ha tancat, i ens fa tanta ràbia, que sembla nostàlgia».

Temes:

Cine Cinemes