Liderar la puresa

Quan arrelen en el vent dels sentiments, els partits són efímers i no disposen de capacitat de maniobra. En canvi, els que penetren a fons en l’humus social es poden inclinar cap on els convingui segons les circumstàncies sense patir massa. En el millor dels casos, els primers poden agafar la força d’un huracà però després es dissiparan, quan arriba la calma, més encara si s’han cregut que ells eren la causa, l’huracà, i no el seu efecte circumstancial. Que el desastre posterior a l’1-O del 2017 provoqués una irada reacció de l’independentisme en favor de Puigdemont no significa que, passats els anys i constatada la persistència de l’impàs, n’hi hagi prou a bufar des de Brussel·les perquè l’estat d’ànim de l’electorat revifi amb la mateixa intensitat i en la mateixa direcció.

Vermell sobre blau, a fi de galopar amb més empenta. Per convèncer el seu possible tot i que cada vegada més improbable electorat, Puigdemont s’ha revestit no amb una sinó amb dues capes. La guerrera de Sant Jordi i la immaculada, suposem que amb minúscula, de la Immaculada per antonomàsia. En principi, la combinació pot no ser dolenta. A l’interior no queden líders disponibles i en canvi campen els traïdors de tot tipus i condició, tant els que proclamen la rendició com els que no renuncien als objectius però van passset a passet.

El problema gros d’aquests dies per als hereus de CDC i els animadors del vendaval de la puresa que ha de dipositar el país dalt de l’estelada és que per fer creïbles les dues capes de Puigdemont és imprescindible separar el gra de la palla. Els lideratges forts exigeixen obediència, entusiasme, convicció. El blau de la puresa és tan delicat que amb qualsevol taca perd el seu miracler encant. Però vet aquí que Puigdemont xoca amb els seus, i xoca precisament per la doble raó que pretenen tenir veu pròpia i perquè prefereixen el pragmatisme a la levitació. Pals a les rodes. Contestació d’’arturmasistes’ i ‘exmartapascalistes’ en comptes d’homenatge i besamans. Traïdors desemmascarats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’única forma que el pols actual no acabi en ruptura no és la total submissió i el públic penediment de Bonvehí i els alcaldes que representa, sinó una mútua cessió en bé de l’interès que recomana suma en comptes de divisió. Ara bé, una vegada establert que el PDECat està podrit pel cuc de l’adaptació a les circumstàncies, tenint en compte que l’enemic a batre és ERC i que els colors de qui ha de dur a terme la proesa són el vermell del lideratge i el blau de la puresa, ja em diran com ho pensen fer, tot i que Puigdemont aconseguís redreçar-se sobre la muntura del salvador cavaller Sant Jordi, per ocultar que la capa blau cel abriga no pocs relapses de la mateixa mena que Junqueras.

Es pot haver perdut lideratge i dissimular. En canvi, o s’és immaculat, i per tant s’expulsa els que no estan disposats a desafiar l’Estat, o la seva companyia, en aquest cas la presència en llocs de la llista electoral dels purs, desautoritza i rebat el gran argument de Puigdemont.