Traduir els detalls

Mai em cansaré de dir quant valoro i admiro el treball dels traductors. Són la veu dels escriptors en altres llengües; són lectors aguts, crítics i sensibles perquè part de la seva feina consisteix a construir ponts entre les cultures i aquesta tasca va molt més enllà de les paraules. També cal saber traduir els gestos i donar-los la importància que tenen. Fins i tot –o sobretot– als petits. 

Fa uns dies vaig quedar per fer un cafè amb Kirsten Brandt, la meva traductora a l’alemany, i vam recordar com ella va ‘salvar’ de les tisores de l’editor alemany un passatge d’una de les meves novel·les que ell considerava superflu i, per tant, prescindible. Es tractava d’una escena en què es descrivia un gest que feia referència indirecta a una cosa que, pel que sembla, no formava part de la realitat quotidiana de l’editor, un home jove. Això últim ho esmento perquè és important, com tants detalls.

Un petit joc

En el passatge, una dona madura, que havia plorat al conèixer la notícia que el seu marit havia sigut segrestat, obre la porta als investigadors. Però, abans de fer-ho, amaga el mocador a la màniga de la brusa perquè, com passa sovint, els seus pantalons no tenen butxaques. L’editor, com he dit, un home jove, deia que allò del mocador a la màniga es podia treure perquè no aportava informació necessària a la història. Tampoc li semblava necessari que se sabés que els pantalons no tenien butxaques. La traductora ho va defensar amb els mateixos arguments que m’havien portat a mi a escriure-ho. D’una banda, el detall mostrava com anava vestida, no portava texans, sinó pantalons «de vestir» de dona, cosa que, juntament amb altres elements de la descripció, ajudava a dibuixar la seva classe social acomodada. D’altra banda, el gest d’haver d’amagar el mocador a la màniga mostrava un dels moments d’incomoditat a què ens sotmeten les convencions de la roba. Parlava també que el sentit del decòrum impedia a la protagonista de l’escena mostrar en públic un mocador utilitzat, malgrat el moment terrible pel qual passa. Un gest minúscul, però que parlava d’ella, com tots els nostres gestos.

És un gest femení, també generacional, una cosa antiquada, de quan els mocadors eren de roba i no de paper i per això no es llençaven. És un gest sense aparent significat per a un home d’uns trenta anys, però que, en canvi, les lectores reconeixen immediatament. Faig la prova quan tinc presentacions a Alemanya. Abans de llegir el passatge, explico aquesta història i demano als oients que em diguin després quines frases creuen que hauria volgut eliminar l’editor. Quan dic que es tractava d’un home jove, ho endevinen de seguida. És un petit joc que em permeto, una petita revenja, ho reconec.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja havia pensat escriure sobre aquest gest al veure fa uns mesos les imatges de l’entrega dels premis Goya d’aquest any, en el moment en què Benedicta Sánchez, l’actriu de 85 anys, va sortir a recollir el seu premi com a millor actriu revelació per ‘O que arde’, d’Oliver Laxe. Quan s’anuncia el seu nom, s’aixeca amb emoció i busca un mocador al bolso. Es pren el temps que necessita, no deixa que la música, ni els aplaudiments ni els companys li donin pressa. Es moca i, llavors sí, es dirigeix a l’escenari. A l’arribar i abans de tombar-se cap al públic, se n’adona que porta el mocador a la mà, palpa el vestit, però no té butxaques i llavors el fica, per descomptat, a la màniga esquerra de la camisa. Així, amb les de mans lliures, pot per fi aixecar els braços i rebre l’ovació.

Si uns pantalons o un vestit porten o no butxaques és un tema menor, però és que la nostra vida diària està composta sobretot de temes i gestos minúsculs, que, no obstant, diuen molt sobre com vivim, com som. La manera en què fem el moviment de trucar per telèfon delata la nostra edat; com dobleguem el diari ens diu si acostumem a llegir-lo a casa, amb tot l’espai, o a la barra estreta d’un bar; quin seient del taxi ocupem pot delatar de quin país venim; si compartim o no el menjar ens pot dir si tenim germans i quina posició ocupem en la línia. El que passa és que, com li passava al jove editor alemany, de vegades no aconseguim llegir els gestos i els considerem irrellevants, i llavors ens sembla que no aporten res important a la història. Per sort són allà els traductors, que no només llegeixen el que està escrit sinó el que s’ha dit amb això. Aquests bons traductors que saben veure també els gestos tot i que estiguin fets de paraules.