ANÀLISI
Millor així
És un moment d'examen de la grandesa del Barça, però també un risc perquè aquesta vegada és cert allò que el Barça corre el perill de deixar de ser el que ha sigut
marcosl54142094 barcelona 16 07 2020 deportes los azulgrana encajan200716214957 /
El tipus de joc i la derrota davant de l’Osasuna tenen avantatges: no dissimulen cap de les debilitats reals del Barça i impedeixen que il·lusions vanes o una especulació possibilista enganyin una vegada més el mateix club i els seus seguidors. Ha sigut tan trist com oportú. Quan tot estava perdut va sorgir la veritat sobre l’esplendor de l’herba: la falta de força de l’equip, la mala direcció tècnica, l’esgotament d’una magnífica generació que manca de sostenibilitat de cara al futur, l’escassetat d’idees, les decisions capritxoses, els errors en les contractacions...
Com que el futbol és un joc sempre es pot guanyar o perdre, és legítim que passi i s’ha d’acceptar, però només en algunes ocasions proporciona lliçons. Dijous a la nit aquell miserable partit les va donar perquè va ser més que un miserable partit. Ara cal deixar el Barça, al que queda del Barça, que faci el que pugui a la Champions, però no pot perdre ni un minut més sense iniciar una profunda recomposició.
Hi ha un mal escenari general i un mal cronòmetre en marxa, però el president Bartomeu ha de prendre decisions. Si és necessari, sobre ell mateix, en un automesurament de la seva pròpia capacitat, però amb tota seguretat sobre tècnics, jugadors i estructura organitzativa. I en la mesura que pugui, intentant aplicar la seva legitimitat per buscar un pacte general del barcelonisme perquè aquest últim any del seu mandat no hipotequi en negatiu el que haurà de venir després, el projecte que el succeirà. Però el Barça no pot perdre tot un any.
El paper de Messi
S’ha d’entrar en tot, absolutament tot. Sense tabús. Des del paper personal de Messi dins i fora de l’entitat fins a la revisió del que vol ser el club després d’haver desaprofitat en bona mesura la seva meravellosa etapa entre nosaltres. El Barça ha sigut molt gran durant uns quants anys. Ha sigut el millor del món. Però ara, sense ganivetades i sense autodestruccions personalistes, ha de recuperar la normalitat esportiva, la institucional i la social de club de simplement la primeríssima línia que a més ha de competir en una bona part dels seus reptes en eterns camps contraris.
La temporada ‘horribilis’ en què ni es va encertar amb la samarreta, en la qual s’ha desnaturalitzat i falsejat el joc del futbol, en què s’han acceptat aplaudiments pregravats que no es corresponien en cada moment amb els sentiments del barcelonisme, i que va culminar amb el fred glacial de jugar separant els jugadors dels seus seguidors, mor. Mor tot i que encara quedi ni més ni menys que la decisió esportiva sobre la Champions. Però les decisions, les greus decisions s’han de començar a adoptar ara.
La nostra identitat
És un moment d’examen de la grandesa de l’entitat però, així mateix, és un risc perquè, compte, aquesta vegada és cert allò que el Barça corre el perill de deixar de ser el que ha sigut, el que ha representat i el que hem estimat. El que ve ara ja no és només seguir els polsos contra el que significa des de tots els angles el Reial Madrid, contra els clubs dels xeics o contra el negoci com a prioritat absoluta en aquesta activitat. Es tracta, a més, de seguir vius dins d’aquella sensibilitat d’‘Esport i ciutadania’, que és la base de la nostra identitat.
