Som un corb blanc

Del que tenia més ganes era de caminar, tot i que fos obligatori anar sola, més aïllament dins l’aïllament. Quan van donar permís per passejar, vaig sortir al carrer. Era un dissabte i no em va importar matinar. Em creuava amb altres persones, però al meu barri les avingudes són àmplies i no ens acostàvem. Xocava veure’s lliure per deambular i redescobrir els carrers, no més enllà això sí, d’un quilòmetre des de casa. Lliures i sobirans per veure estranys després de tantes setmanes de només veure la caixera del supermercat, el forner i els convivents.

Quan l’hora dels adults es va acabar, va arribar la dels nens i allò va ser el més semblant a una revolució espontània que s’ha vist. Davant les imatges als telenotícies de pares i criatures apoderant-se dels parcs, alguns de temorosos vam exclamar: «¡Quina barbaritat, quin descontrol! ¡Que algú els aturi!». Després vam anar passant fases en què, com als presos, se’ns anava concedint un grau més de llibertat, però molts ens vam sorprendre no fent-ne ús. Ens havíem acostumat a ser a casa, a no viatjar, a no veure’ns amb els amics només per la pantalla, a donar condols sense abraçades als que perdien els seus parents, a tenir com a interlocutors els ocells. I en teníem prou. 

El meu domicili era el meu univers

A la fi van obrir les botigues, els restaurants, els bars, però vaig trigar a trepitjar-los. El meu domicili era el meu univers. La primera sortida a una altra casa a fer un cafè va acabar aviat, volia tornar al meu niu. Algun temps després ja va ser inevitable anar a una reunió de treball presencial. Era a l’altra punta de la ciutat. Sense haver tocat el cotxe durant mesos  si no era per fer voltes a l’illa com una ximple per carregar la bateria, no em vaig veure capaç de creuar l’urbs al volant. Vaig agafar un taxi. Quan vaig tornar a casa pel mateix mitjà, em vaig haver de ficar al llit. No sé si era la meva ment o el meu cos, però estava extenuada. Vaig pensar llavors en les persones recloses a la presó. Que difícil sortir després d’anys confinats en un recinte tancat amb normes i horaris decidits per altres. Que poc els ajudem.

Aquí estem, tornant a la vida de sempre, però amb les mascaretes estampades. Amb distància física, però reprenent les velles rutines. Més o menys. Diuen que el daltabaix econòmic és terrible, que la pobresa extrema es dispara. Vaticinen una tardor nefasta, llargs mesos, potser anys, fins a recuperar els llocs de treball d’abans. Diuen que aquesta pandèmia ha ensenyat la cara amagada de la globalització demostrant que el sistema és inconsistent, que on hem posat els diners no hem posat humanitat ni sensatesa i que les regles que ens hem donat per governar-nos són més adequades per a fulls de comptables i màquines de calcular que per a éssers humans de carn i os, amb les seves fortaleses, les seves febleses, les seves circumstàncies canviants, les seves diferències i peculiaritats, la seva història. Diuen que per sobreviure serà obligat buscar una convivència en què puguem aspirar a una vida digna tots, no només la meitat dels homes i dones del planeta.

Petitons com un insecte

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Contra tot aquest pessimisme, contra l’especulació interessada, sigui ideològica o econòmica, contra la cobdícia i la fragilitat de la memòria que ens fa oblidar tot el que no és a l’abast de la nostra vista, hi ha l’art. En això pensava aquesta setmana mentre entrava a l’antic hivernacle del parc del Retiro de Madrid. El Palacio de Cristal acull una instal·lació de l’artista kosovar Petrit Halilaj. Flors a una escala enorme pengen del sostre i ens fan sentir petitons com un insecte. Les potes d’un enorme ocell ocupen el centre i les branques estilitzades dels pollancres ens recorden que som en un niu, el nostre niu, el planeta Terra.

Un home-ocell completament blanc mira melancòlic pel finestral obert. Tot i que va de vint-i-un botó, és el corb que mai encaixarà amb les expectatives de la seva espècie, ja que no serà negre, sinó el que és: una excepció. S’aferra a un pal desgastat que acull amorosament entre els braços, dipositant en aquesta estaca la tendresa que no pot expressar cap als altres. Les afeccions, la bellesa de la naturalesa, les flors que al llarg del temps hem regalat o rebut, els ocells del parc que voletegen entre les obres d’art per voluntat de l’artista, ens parlen del que és o hauria de ser essencial, una brúixola que massa sovint perdem i que durant la pandèmia és l’única cosa que ens ha orientat: els afectes, les cures i nosaltres com a éssers vius i part de la naturalesa corpòria.