Generositat sense ínfules

Vaig estar diverses vegades a casa de Juan Marsé. La primera vegada va ser per entrevistar-lo. Recordo que estava nerviosa i que el seu aspecte no ajudava. Era un home seriós, que no semblava tenir ganes de contestar les meves preguntes —no m’estranya: les meves preguntes eren patètiques— però que devia haver accedit perquè l’entrevista es publicaria a tota pàgina en un setmanari prestigiós. Acabava de complir 60 anys i jo vaig intentar que la conversa discorregués per dreceres metafísiques, però ell les va evitar tota l'estona. Li vaig preguntar per la inspiració i em va parlar de feina, d’horaris, de constància i paciència. Em va dir diverses vegades que no volia ser ni semblar pedant. Va parlar de cine i d’amics. I, com que hi havia moltes pàgines per omplir i jo era llavors més maldestra que ara, vaig acabar preguntant-li si cantava a la dutxa i si era bon cuiner. Juan Marsé, un dels millors escriptors del seu temps, em va confessar que no sabia cantar i que l’escalivada li sortia molt bona. Quan vaig sortir de casa seva em tremolaven les cames.

Hi va haver una altra vegada molt diferent. Jo era molt jove –poc més de 20– i somiava ser escriptora. Acabava d’acabar un llibre de contes. Li vaig demanar, amb gran desvergonyiment, que el llegís. Per a la meva sorpresa, hi va accedir. De manera que l’escena és aquesta: Juan Marsé davant del seu escriptori. Jo, a l’altre costat, escoltant els comentaris que ha escrit al marge de tots i cada un dels meus contes, i que llegeix sense presses. Passat el temps m’he preguntat moltes vegades si realment allò va succeir, i cada vegada entenc menys com Juan Marsé, un dels millors escriptors del seu temps, va dedicar ni cinc minuts a valorar els gargots de la joveneta pesada que jo era. I com més ho penso més arribo a la conclusió que aquest gest el defineix molt bé: un home sense posat, sense ínfules, que adorava el que feia, que no tenia cap objecció a ser sincer i que malgastava una generositat inaudita.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els meus contes, per cert, li van semblar horrorosos –ho eren– i al dir-m’ho em va donar una lliçó que no he oblidat: cal escoltar els grans.