Marsé, en el seu vermell sol de la veritat

No era aquesta la notícia que esperàvem. Ja anava tocant una novel·la nova, després de quatre anys d’‘Esa puta tan distinguida’, però no n’hi haurà, o no almenys amb Marsé per acompanyar-la. El creador del territori mític del Carmel i el Guinardó ha sigut el cronista més fidedigne i pietós dels vençuts, de qui mai va tenir més opció que la derrota dins la derrota, la dels seus somnis dins la seva proscripció dels paradisos terrenals. A Juan Marsé la brutor moral i material de la postguerra el va convertir en testimoni del millor i, sobretot, el pitjor de la condició humana, mentre que la solitud dels llibres i la sala de cine (el Roxy, el Delicias, el Rovira...) li va mostrar el camí per donar forma narrativa a aquest testimoni, amb tendresa i crueltat, amb mordacitat i compassió, fingint veracitat o obrint els braços a la fantasia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De Marsé s’ha dit rutinàriament que és un novel·lista pura sang, un narrador nat, un brillant explicador d’històries trufades de veritats i mentides, com fan els seus nois explicant-se ‘aventis’, i fins i tot que el seu geni narratiu era espontani o natural, que és un manifest error si amb això es pretén atenuar el que els seus relats tenien de construcció agosarada i d’esforç tècnic. A Marsé el va apassionar el misteriós bucle que connecta l’experiència amb l’escriptura, l’espiral que transforma –o més aviat, fa quinta essència– la Història en Novel·la, un estrany passadís entre dues dimensions (la del que ha passat i la del que s’ha fabulat) pel qual va transitar la seva vocació i del qual va fer residència fixa. En aquest anar i venir de la indigència de la realitat a la plenitud de la ficció, Marsé va definir la seva «activitat real» en un cèlebre autoretrat de 1975: «‘Matar el tiempo y el espacio con espejismos que reflejen el rojo sol de la verdad’». El seu propòsit últim: ser fidel a la resplendor solar de la veritat; el seu mitjà: crear miratges que substitueixin amb avantatge el temps i l’espai en què ens movem.

Tornada a casa

Els últims anys va tornar a l’origen d’aquesta vocació (o destí) que troba en el miratge literari (el que sembla i no és) la imatge més cristal·lina d’una veritat que de vegades està entelada per la gesticulació de la realitat immediata. Va tornar, amb ‘Caligrafía de los sueños’ i el conte ‘Noticias felices en aviones de papel’, als quinze anys, a les tàpies i runes de la infància, a l’època en què la toxicitat de la societat franquista havia de ser contrarestada amb un consum immoderat de ficció. Es va recordar a si mateix, sota el nom de Mingo o Bruno, davant criatures destruïdes com la senyora Mir, aixafada pels seus somnis trencats, o la senyora Pauli, que feia volar les notícies felices, i va recrear la gènesi del seu aprenentatge d’escriptor: només en la literatura és possible preservar l’essència del moment, de la mateixa manera que les neus del Kilimanjaro han conservat l’esquelet d’un lleopard. Aquesta imatge de Hemingway, tan poderosa, va acompanyar Marsé tota la seva existència. Ara la seva obra conforma la neta ossada de mig segle de necessitada vida col·lectiva, l’estructura interna d’una manera de ser de què Marsé va ser un crític implacable i d’unes maneres de viure davant les quals es va mostrar tan sarcàstic com pietós. Aquesta obra només és a l’abast dels més grans.