Economia política de la pandèmia

Aquesta inesperada popularitat mereix algunes reflexions. La primera, destacar la imperícia i la imprevisió del Govern de la Generalitat, i de la seva consellera de Salut, Alba Vergés, un aspecte sobre el qual plou sobre mullat. Recordo encara el mes de febrer, quan els primers indicis de l’epidèmia començaven a emergir, i la consellera ens tranquil·litzava afirmant que els casos estaven perfectament controlats. Llastimosament no va ser així. I aquests últims dies semblen un ‘déjà vu’ d’aquell febrer infaust. Sobre aquest particular, doncs poc s’hi pot afegir: el Govern no tenia els centres de salut habilitats amb prou tests i, si n’hi haguessin, no ha disposat més que d’una part de l’equip humà necessari per al seguiment dels casos. I l’argument que s’esgrimeix per justificar aquesta incapacitat, que els rebrots s’esperaven per més endavant, no és acceptable: la improvisació del febrer-març havia de ser l’última.

Poc marge de maniobra

Però més enllà d’aquests errors d’apreciació i previsió, tenen més rellevància els impactes que puguin acabar generant sobre una dinàmica econòmica de per si terriblement colpejada. Si fins fa poques setmanes, les previsions de contracció del PIB espanyol, i el que succeirà a Catalunya no serà gaire diferent, apuntaven a una caiguda el 2020 d’entre el -10% i el -13%, la pèrdua que es pot estimar avui serà més gran, fins i tot amb una ràpida reversió de la difícil situació actual. Perquè la modesta i incipient recuperació que s’anticipava en aquesta tardana campanya d’estiu, per molt de pressa que es continguin els brots actuals, serà curta: i els seus efectes, seran més severs perquè afecten un teixit productiu molt castigat pel primer xoc de la pandèmia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A més, el marge de maniobra de la intervenció pública és avui molt reduït, justament per l’ampli conjunt de mesures posades en marxa per contenir els pitjors efectes de la pandèmia (suport a les rendes de treballadors i autònoms, recolzament a la liquiditat empresarial i reforçament de les estructures sanitàries). Tant per això com per la caiguda d’ingressos, la capacitat financera de l’Estat espanyol i de la Generalitat està més que debilitada. Els ertos, els programes de recolzament a autònoms i els avals ICO difícilment poden mantenir-se molt més enllà del mes de setembre, perquè no queda gaire marge addicional, com mostra l’explosió del dèficit públic (probablement en l’entorn dels 180.000 milions d’euros només el 2020). Afegeixin l’alça de l’endeutament (del 95% al 125% del PIB), i tindran una visió més precisa del que ens espera: per al 2021 es començarà a parlar, de nou, de retallades i consolidació fiscal. I les discussions aquests dies a Brussel·les sobre el Pla de Reconstrucció anticipen part del que ha d’arribar. A més, la dinàmica de la pandèmia a la resta del món tampoc és particularment favorable: els brots se succeeixen des d’Austràlia i Nova Zelanda fins als EUA, i des d’aquests a Terra del Foc, passant pel Japó, Corea i Singapur, per la qual cosa és difícil esperar un pròxim alleujament per part de la demanda exterior.

Des del principi de la crisi sanitària el debat ha estat entre contenir l’epidèmia o protegir l’economia i els llocs de treball. I la seqüència d’entrades del confinament i sortides, més o menys apressades com les de Barcelona, il·lustren aquesta tensió. Però vist això, i el que emergeix dels EUA i el Regne Unit, aquest ha sigut un fals dilema: sense un ferri control de la malaltia, l’economia difícilment millora i més en un país, com el nostre, amb un pes excessiu del turisme i de la demanda interna i externa que hi està vinculada. Mal ens pesi, s’hauran de fer nous passos enrere per poder avançar amb seguretat. Esperem que la Conselleria de Salut i el Govern hagin après del succeït les últimes setmanes. Tots ens hi juguem molt.