Mascaretes a Badalona per al Mono, Manolo Escobar... i Camarón de la Isla

Poc més de 1.600 metres separen a Badalona l’estàtua de l’Anís del Mono de la de Manolo Escobar. La primera, una de les icones de la ciutat, dona la benvinguda a tot el que passa pel Pont del Petroli. La segona és a la Salut, a l’altre costat de la frontera que marca l’autopista i que continua partint en dos la ciutat, físicament, simbòlicament i mentalment. Dubto que algun badaloní de la Salut no conegui l’estàtua del Mono, mentre molts conciutadans no coneixen la de Manolo Escobar. Probablement no existeix la necessitat d’anar a la Salut si no s’hi viu, quan tothom passeja pel carrer del Mar, per la Rambla o es banya a la platja, ara que (de moment) es pot.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Durant les llargues setmanes de confinament, molt pocs han pogut saludar el Mono o Manolo Escobar ni fer-se una selfie al costat d’ells. Alguns veïns del passeig de la Salut, quan sortien a aplaudir a les vuit de la tarda, comprovaven que allà aguantava, estoica, la figura de l’etern cantant que va arribar molt jovenet d’Andalusia per guanyar-se la vida a Badalona, com tants milers de persones. Les dues escultures, que aquests dies també s’han cobert boca i nas amb mascaretes, són obra de Susana Ruiz: dos treballs diferents però complementaris que expliquen molt d’aquesta ciutat, la gent de la qual assisteix ara expectants, preocupades i atentes a l’evolució de la pandèmia.

Mentrestant, una altra estàtua espera al taller de Ruiz, dedicada a Camarón de la Isla, que precisament va morir a l’hospital de Can Ruti fa ja vint-i-vuit anys. Si la pandèmia i l’autoritat competent ho arriben a permetre (compte, perquè l’escultura pot acabar a Madrid), saludarà els veïns d’un altre barri, Sant Roc, i la història de la ciutat serà més fàcil d’explicar. Estàtues, barris i gent. I Badalona, com el món sencer, desitjant que aquest malson acabi. Llavors, potser descobrim que val la pena «pujar» a la Salut o Sant Roc, ara que comencem a valorar una mica més allò a què no donàvem importància i tenim tan a prop.