Catalunya, capital la Haia

L’opinió pública ha captat la importància del moment: mai els incomprensibles mecanismes i rituals de formació de la voluntat europea han sigut tan seguits per la majoria de la ciutadania. I, com és obvi i evident, en aquesta època de la hipercomunicació, les opinions –la dels polítics, però també dels comentaristes o dels simples ciutadans–, han circulat a una velocitat mai vista, a les xarxes socials i en els mitjans de comunicació.

I, la calor del debat ha portat moltes persones a situar-se a favor o en contra de les demandes de més corresponsabilització de les institucions comunitàries amb els països més colpejats per la crisi sanitària i d’unes polítiques més expansives de despesa, amb unes condicionalitats totalment diferents de les que es van imposar després de la crisi econòmica del 2008 i que van portar a una dècada de polítiques austeres.

D’altres, en canvi, es van apuntar que les demandes del Govern de coalició de Pedro Sánchez i del Gabinet italià, presidit per Giuseppe Conte, esclatessin en contra del mur erigit pels mal anomenats països «frugals», que –com molts saben–, comparteixen sobretot una política fiscal laxa, que genera, de facto, el dúmping fiscal que està en la base de tantes i tantes limitacions de la Unió Europea realment existent.

‘Blitzkrieg’ conservadora

A aquest últim grup es van apuntar l’extrema dreta i la dreta nacionalista espanyola, amb l’objectiu explícit de laminar l’esperança de vida del Govern de coalició progressista. Un atac frontal que va sacrificar la tan reivindicada defensa pàtria i va trencar –en el cas del PP– l’alineació amb els seus correligionaris alemanys, capitanejats per Angela Merkel, que buscava i volia explícitament un acord. Es va tractar d’una espècie de ‘blitzkrieg’, amb l’objectiu de situar el Gabinet espanyol en una situació insostenible.

També s’hi va apuntar una part de l’independentisme: només fa falta escoltar la intervenció de l’eurodiputada Clara Ponsatí a la Cambra europea, la setmana passada. El missatge de l’exconsellera es podria resumir de la següent manera: més crèdits i més condicionalitats perquè Espanya és intrínsecament malgastadora, i, a més, s’assembla una mica a Turquia. No pensin que va ser un discurs aïllat: no només altres opinants en aquells dies van repetir missatges semblants, sinó que van començar a florir banderes neerlandeses en els comptes independentistes.

En el cas d’aquest tipus d’argumentacions es barregen somiejos curtterministes (el com pitjor per a «Espanya», millor per a la causa independentista), però també tendències de llarg recorregut. No només en termes ideològics (una part de l’independentisme és clarament neoliberal), sinó sobretot en termes de conceptualització d’un mateix i de l’altre.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així, es dona curs a la construcció d’una Catalunya «nòrdica», frugal i eficient, contraposada a una Espanya (i, de passada, una Itàlia) meridional, i per això ineficient, menys evolucionada. D’altra banda, res nou sota el sol. Fa ara 10 anys, aquelles retallades salvatges aplicades pel govern dels millors d’Artur Mas  bevien de la mateixa concepció: es feien abans i més dures que a la resta de l’Estat per demostrar-se més europeus. S’hauria de tenir més prudència i menys barra. 

Després d’una dècada de governs independentistes que han protagonitzat un veritable festival d’ineficiència i han laminat seriosament el prestigi de les institucions d’autogovern, mentre es vantaven de ser els intèrprets fidedignes del país, ves a saber com es veu Catalunya i els catalans en altres latituds.