Demòcrates contra populistes

I és que una part rellevant de l’èxit dels populismes no és altre que el de plantejar les preguntes i qüestions adequades que els partits que representaven, per l’esquerra i la dreta, els valors i interessos de les classes mitjanes i treballadores de les societats europees, estaven ignorant. L’estancament dels salaris, la caiguda del pes de la indústria, les dificultats dels joves per emancipar-se, l’afebliment dels serveis públics com a resultat de les polítiques d’austeritat, les noves formes de treball que precaritzen, les dificultats dels petits negocis per tirar endavant o els problemes de la gent del sector primari són problemes que s’arrosseguen de fa masses anys i que massa sovint només apareixen en la campanya electoral.

El fracàs dels governs

Els governs, a l'hora de la veritat, no els acaben d’afrontar amb la determinació i l’audàcia que calen. Aquí rau principalment l’èxit relatiu dels populismes. Són qüestions difícils, que no tenen solucions simples i màgiques, en un context de major integració i competència econòmiques globals, de transformacions tecnològiques disruptives en els camps digital i de la robòtica, i d’envelliment de les nostres societats. Si hi ha a més, els populistes recullen els desassossecs d’alguns sectors de la societat davant dels canvis culturals resultat de les migracions, la igualtat de gènere o la llibertat d’orientació sexual, que impliquen societats més lliures i obertes, el còctel està servit.

Certament de populismes n’hi ha de molta mena, d’esquerres i de dretes, però tots tenen claus locals que ens ajuden a entendre el perquè de tot plegat. Cada populisme expressa un conjunt de malestars i ressentiments amb característiques ben nacionals. I sobretot, tots acostumen a compartir un discurs contra les elits i la 'casta' política, l’atorgar-se el parlar en nom del poble, el menyspreament de les minories i una gran desconsideració per les regles i els procediments democràtics. Especialment rellevant em sembla aquest darrer aspecte i és que el populisme corrou la democràcia i imposa la lògica de l’enemic que es vol destruir i no de l’adversari que es vol derrotar, com explicava fa uns anys Michael Ignatieff.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tots els demòcrates i europeistes hem de plantar cara als nostres populistes locals -també a Catalunya, clar-,  amb un discurs radicalment democràtic en defensa de les regles i procediments legals com a garantia dels drets de tots, del pluralisme intrínsec de les societats, del respecte a l’adversari polític i de la capacitat  i de la necessitat d’una política per a bastir acords, pactes, punts en comú o programes compartits. I és que és clar que es necessitarà la bona política i el bon govern, amb propostes solides, viables, possibles i robustes, lluny del dogmatisme ideològic, per afrontar els problemes socials i econòmics de fons del país i que angoixen a les classes emprenedores i treballadores.

Només amb una aposta per la productivitat, que vol dir educació, formació, tecnologia, innovació, industria, infraestructures verdes, aliances publico-privades, garantirem la prosperitat econòmica. I només amb una aposta per la cohesió i la justícia socials, que vol dir educació, formació, Inversions en infància i joves, solides xarxes de protecció social per als més fràgils, plena inclusió de les minories, aliança amb el tercer sector, cultura, fomentarem un sentiment de pertinença nacional positiu, integrador i acollidor. I es que en un país com Catalunya, on el patriotisme no es pot predicar en base als avantpassats comuns, només el podem practicar amb l’esforç per a bastir un futur millor per als infants i joves d’avui.