Ballar en l'espai

Dues vegades per setmana, sobrevolo l’Eixample per comprovar si el Rudy manté l’‘osteria’ del carrer Muntaner on jo viatjava –amb la boca– fins aquella Itàlia que no sé si podré mossegar de nou. Després, miro el pati de la meva veïna, buscant els seus cabells canosos i els diaris que llegeix cada dia sota la llum grisenca de Barcelona. Així recorro ara la meva ciutat, des de lluny, o millor des d’un res amb forma d’app anomenada Google Earth a la qual em vaig acostumar durant el Primer Confinament, quan vaig comprovar que només la distància es reprodueix a una velocitat semblant a la d’un virus.

Després, en vol quasi rasant i solcant el cel –«impasible i llunyà per als qui pateixen», deia Caterina Albert-Víctor Català en els seus ‘Drames rurals’– arribo a Terrassa. Visito els dominis dels meus pares, humils i polits, on el tendal blau i verd de la terrassa és, juntament amb el cotxe vermell aparcat a la porta i el blanc nuclear de la façana, un far que em guia fins a casa seva.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No sé si podré deixar aquest hàbit. Ni el de parlar a través de la pantalla amb gent a la qual pensava que no podia no olorar, ni tenir lluny. Coses que vaig dir que mai faria i que vaig fer i continuo fent mentre els núvols fingeixen, com nosaltres, que és estiu. En una epidèmia no hi ha estacions. Per això l’estiu –aquí, allà o en aquests llimbs– succeeix perquè el forcem, perquè a més de faldilla curta i cises amples, ens entossudim que les vacances no s’assemblin a «estar confinats».

Faig zoom i veig les cortines malva de l’habitació de matrimoni. Es mouen, potser és la Bambola, la gossa del meu germà que vaig batejar jo, renta la meva mare i pentina el meu pare i per això és de tots i no és de ningú. Clico el ratolí sobre la lupa per acostar-m’hi. Clic, clic, clic. Insisteixo. Però és l’app la que decideix fins on arribo. Poso música, per allunyar-me i oblidar, i de l’altaveu surt això: «Nadie aquí puede verte / bailando cara a cara. / Nadie puede golpearte / bailando en el espacio». Que el futur feia el seu niu a Bowie m’ho van explicar. Només ara començo a creure-ho.