El rei d'un poble traït

En la història i intrahistòria de la monarquia espanyola en els dos últims segles hi ha més ‘majas’ despullades que vestides i, sobretot, pintures negres de la Quinta del Sordo, des de ‘Duel a garrotades’ a ‘Saturn devorant un fill’. Intrigues palatines; guerres fratricides (anomenades ‘carlines’); reines, sí (com Isabel II)m però amb preeminència masculina (com el mateix Felip VI); reis uterins (el futur Alfons XIII, que si naixia home deixava sense tron les seves germanes), reines (Isabel II) i reis (Alfons XIII) nadons; mares regents (Maria Cristina  de Borbó-Dues Sicílies i Maria Cristina de Habsburg-Lorena), reis adolescents (Alfons XII, amb 17 anys, i Alfons XIII, amb majoria d’edat als 16); abdicacions (Carles IV, Ferran VII, Joan Carles I); fugides (Isabel II, Alfons XIII i l’emèrit Joan Carles I), i tots amb el ronyó ben cobert. Potser l’excepció sigui l’únic no Borbó, Amadeu I de Savoia, el rei demòcrata, elegit per les Corts el 1870 i que, després de dos anys de regnat, va abdicar renunciant a violentar la Constitució democràtica del 1869, amb la qual cosa va arribar d’improvís l’efímera Primera República. 

Les abdicacions i les fugides règies coincideixen històricament amb greus crisis polítiques i econòmiques. Començant per la crisi de l’Antic Règim, esperonada per l’expansió de l’imperi napoleònic, a qui Carles IV i el seu fill Ferran VII van deixar el tron lliure. La resistència va ser nacional (la guerra de la independència), però, sobretot, liberal, que va permetre l’aprovació d’una de les constitucions (la del 1812) més avançades de la seva època, i va obrir les portes a la independència de les colònies americanes. Ferran VII, el desitjat, tot just arribar no li va fer ni cas. 

La gloriosa revolució del 1868, que va provocar la fugida a París d’Isabel II, va coincidir amb la gran crisi financera internacional, que va reduir el PIB en un 13%. Només l’inici de la guerra civil (1936) i el confinament a causa de la Covid-19 (2020) han superat la davallada percentual del PIB espanyol. El recolzament d’Alfons XIII a la dictadura de Primo de Rivera i les conseqüències econòmiques del crac del 1929 van crear el naixement de la Segona República. Pocs mesos abans José Ortega y Gasset havia publicat un article on sentenciava la monarquia: ‘Delenda est monarquia’. Després del plebiscit de les eleccions municipals de l’abril del 1931, a favor de les candidatures republicanes, i davant la indiferència de l’Exèrcit i la Guàrdia Civil, Alfons XIII va emprendre el camí de l’exili. 

Preston posa com a exemple de servei al bé comú i de menor corrupció política el període de la transició a la democràcia espanyola. Una excepció motivada, segons la seva opinió, en la voluntat dels líders polítics de girar full al franquisme sense caminar una altra vegada pel camí guerracivilista. ¿I per què tornem, a finals dels vuitanta, a tancar un parèntesi d’èxit i tornem a ballar-la? Sobre el cas que ens ocupa, Joan Carles I, Preston opina que es deu «que el Rei va degué haver pensat que, després que li robessin la infància i l’adolescència, i després de jugar-se la pell per la democràcia, li tocava un còmode descans del guerrer». 

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

No obstant, com va publicar Rebeca Quintáns (‘Un Rei golpe a golpe’, amb el pseudònim de Patricia Sverlo, tres anys abans de l’hagiografia de Preston), Joan Carles, abans d’accedir al tron, ja cobrava comissió pels barrils de petroli importats de l’Aràbia Saudita. Després la família saudita (els reis Khalid i Fahd), però també altres monarquies del golf, va finançar generosament les necessitats ‘reials’ i fins i tot polítiques, com les campanyes electorals de la UCD, dopades amb petrodòlars fruit d’un préstec personal que Joan Carles mai va tornar, per un import de 100 milions de dòlars. Curiosa coincidència.