55.000 aspirants a universitaris

La xifra de 55.000 de preinscrits per entrar a la universitat és la més alta mai registrada a Catalunya, el 13% superior (7.377 estudiants més) que el curs passat. Aquest augment ja es podia preveure quan es va saber que els que havien superat les proves d’accés superaven per primera vegada els 30.000. Davant les dificultats que han hagut d’afrontar els alumnes per acabar els estudis de secundària durant els mesos més durs del confinament i preparar i fer les proves de selectivitat en unes condicions menys que òptimes, les notes de l’expedient final del batxillerat (no tant les de la prova d’accés a la universitat, que pràcticament van ser una repetició de les del 2019) van reflectir una avaluació probablement benèvola. L’increment de gairebé un punt en les qualificacions mitjanes no només ha fet augmentar la nota de tall, sinó que ha incrementat el nombre d’alumnes amb possibilitat de tramitar la seva preinscripció universitària. No obstant, en l’increment d’estudiants, a part d’aquestes circumstàncies, s’hi reflecteixen altres factors, com la xifra dels que decideixen canviar de grau (un 25% més que en altres anys), dels provinents de l’FP i dels que desitgen accedir a les universitats catalanes des d’altres comunitats autònomes (un 32% més).

Convé recordar que la nota de tall (el mínim que es necessita per entrar en una determinada titulació; de fet, la nota de l’últim alumne que aconsegueix la plaça) no és una exigència volàtil de cada universitat ni un indicador de qualitat o excel·lència de cadascun dels estudis, sinó el resultat de la relació entre l’oferta de places de cada grau i de la demanda per entrar-hi. Si augmenta la demanda, com aquest any, s’encareixen les possibilitats de matricular-se a la carrera pensada com a primera opció. Entre les més sol·licitades, a banda de les habituals en els últims cursos, relacionades amb les matemàtiques, la informàtica i l’economia, es pot destacar l’augment de les peticions en medicina, infermeria i psicologia, probable conseqüència de la sensibilització sobre el valor social de les professions vinculades amb la salut després de la pandèmia, i també del càlcul sobre les sortides professionals en un moment en què la reconstrucció del sistema sanitari s’ha convertit en una prioritat.

Tot això es tradueix en una xifra d’aspirants certament considerable si tenim en compte que les places que s’ofereixen són unes 40.000. El sistema universitari ha de trobar un equilibri entre aquestes noves peticions d’accés (en moments de crisi econòmica es tendeix a allargar i ampliar la permanència en el sistema educatiu) i la previsible i preocupant baixada de la demanda dels estudis de màster. També haurà de fer compatible l’objectiu que ningú quedi fora de la universitat per motius econòmics i la impossibilitat de multiplicar les places en un reflex automàtic de la demanda i les corbes demogràfiques. La gestió correcta del sistema hauria de concentrar els possibles ajustos amb la possibilitat de canviar de carrera o afrontar una segona titulació i mantenir obertes les portes de la universitat a qui aspiri a tenir aquesta oportunitat.