Ejaculació precoç parlamentària

Es van divertir, uns molt, d’altres menys, els il·lustres diputats –i diputades– a l’hemicicle llançant proclames. Van aprovar resolucions republicaníssimes que després no es van publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) per la negativa dels lletrats a revoltar el Tribunal Constitucional i, com a punt final del curs polític, Quim Torra va agafar el fusell a Twitter per assenyalar que fins aquí podíem arribar. Després va passar com sempre. Com sempre, vostès ja ho saben, és res. El punk polític és com el musical, molt soroll, algun eructe, i res de res.

Però l’escenificació inútil del Parlament, segrestat des de fa anys pel simbolisme de la política d’ejaculació precoç, no minimitza les conseqüències que provocarà el trasllat, quin bonic eufemisme, del rei emèrit fora d’Espanya –amb l’anell de poder per fer-se invisible com en la trilogia de John R. R. Tolkien– en la futura campanya electoral catalana.

El discurs que Felip VI va pronunciar el 3 d’octubre del 2017 encara ressona a les orelles del cos electoral sobiranista i no n’hi haurà prou amb els esforços per allunyar el seu pare de l’actual regnat per evitar que la institució monàrquica continuï en barrina també entre les esquerres no independentistes.

Les dades de l’últim baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) fets públics al juliol ja situaven la Monarquia com la institució més mal valorada pels catalans, que la van puntuar amb un 1,59 sobre 10. A més, els que encara defensen la institució monàrquica són incapaços de fer-ho amb arguments propositius i limiten les seves aportacions a donar per fet que qualsevol altre escenari seria pitjor. Els monàrquics, o els que es feien dir joancarlistes i que ara militen en el felipisme, haurien de tenir present que, de totes les gomes d’enganxar d’impacte que hi ha al mercat, la que té com a principal ingredient el mal menor, és la de pitjor qualitat.

Mantenir el conflicte

Per mantenir el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, l’evaporació de Joan Carles I és combustible de primera qualitat. Al costat de la ja acreditada operació Catalunya i els revessos judicials que el Tribunal Suprem continua recollint a Europa –l’últim, la tercera negativa belga a extradir l’exconseller de cultura, Lluís Puig–, la crisi monàrquica derivada del comportament del rei emèrit permet consolidar la narrativa principal que serveix de nutrient a la resiliència independentista i que no és cap altra que una impugnació general del «règim corrupte del 78».

Això permet plantejar les seves batalles polítiques sobre la base d’un sil·logisme que assimila l’independentisme amb la renovació democràtica i el constitucionalisme amb la decadència pròpia d’un règim corrupte en què, posats a fer, s’inclouen els diferents sumaris de corrupció del ‘cas 3%’ que afecta els antics convergents i que també són atribuïbles al règim del 78 en què aquests vivien confortablement, segons diu la bíblia oficial de l’independentisme. En el ple monogràfic sobre la Monarquia Torra va sintetitzar un dels mantres de la futura campanya quan va dir que els catalans hauran de triar en les pròximes eleccions entre «la república catalana o la monarquia espanyola».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un altre referèndum simbòlic, però, com és sabut, les eleccions són el regne de les emocions i Joan Carles I les ha revifat, i no precisament en la direcció més oportuna per als interessos de l’Estat. Els comuns, menys decidits que els socialistes a l’hora de defensar les seves pròpies contradiccions, són els que més patiran en un plantejament d’aquestes característiques en què serà fàcil fer que els surtin els colors qualificant-los de «republicans asimptomàtics», amb una encertada definició de l’enginy tantes vegades anònim de Twitter.

La sort per a l’Estat segueix sent la incapacitat i l’infantilisme polític que acompanya l’independentisme en aquests moments, com va acreditar el ple sobre el Rei. Es conformen amb l’encesa de bengales per a nens quan els astres estan més ben alienats que mai per a l’acció política transformadora a llarg termini. Però això són avorrides coses dels grans, és clar.H