De Montoro a Montero, molt més que una lletra

Alguns no tenen objeccions a afirmar que es tracta d’una rebel·lió municipal en tota regla contra el Govern central, d’altres que els diners dels ciutadans en mans de les entitats locals –deuen ser menys corsaris– se’ls emporta Pedro Sánchez. Per aquesta vegada, com que la titularitat ministerial de les mesures acordades recau en María Jesús Montero, se n’ha salvat Pablo Iglesias. Però hi ha acord entre la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) i el Ministeri d’Hisenda, voluntari, per cert, i obert a més diàleg –això espero–, segons la mateixa ministra; es posa una mica de seny en la gestió dels romanents inactius en temps de penúria, que és sempre pel que fa als ajuntaments. Realment, salvant les distàncies de tot tipus, m’ha recordat el decret antic de «mans mortes», tot i que només sigui per invocar la inutilitat somorta dels fons en qüestió. Fins ara.

Es pot comprendre gairebé tothom en aquest assumpte. En el fons, bateguen el deficient finançament de les entitats locals, sempre pendents d’un millor sistema de finançament que il·lumini els municipis, i la més recent legislació del ministre Montoro, que encara patim. Entenc gairebé tothom, no els insolidaris – sempre hàbilment camuflats del que sigui– i gens els incoherents. Perquè en aquesta història n’hi ha amb superàvit i n’hi ha de deficitaris. En el terreny de la incoherència brilla l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, superavitari, que reclama la mort de les lleis del seu Montoro, que Montero rectifiqui el seu correligionari, quan mai en el seu partit aquest va tenir oposició popular, entengui’s del PP, que ara crida a la insubmissió per un mal ocasionat per la inclemència indiscriminada de Montoro en nom de l’austeritat submisa a Berlín. Ángeles Muñoz, alcaldessa popular d’un altre municipi pobre, Marbella, ha demanat mà dura opositora. No és seriós. A més, tenim els objectors de l’Estat, que són una altra cosa, tot i que siguin un poti-poti de tot, els promotors del que és seu i propi que no és indissociable, no obstant, de la reclamació justa d’un millor sistema de finançament dels ens locals. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si algú en un temps relativament pròxim ens hagués dit que el 2020 no s’aplicaria la regla de despesa; que el Govern central, Hisenda, assumeix els interessos montoros dels romanents inactius, estalviant 70 milions anuals en interessos a la banca; que es dotaria un fons pressupostari de 275 milions per proveir el dèficit extraordinari en matèria de transport; que hi hauria 5.000 milions addicionals als municipis per proveir de recursos per a gent gran, dependència, vivenda, lloguer, escoles per a nens, hauria sonat a música electoral, a la intervenció del Ministeri del Temps per a un avenç murri dels Reies Mags o, pitjor, del Dia dels Innocents, i una cosa tan efímera com la seva promesa. 

Però, no, des d’Hisenda sembla que busquen una sortida per a l’embús municipal i, de camí, per beneficiar-se indissimuladament de l’alleujament. Hi ha, sens dubte, aspectes tècnics millorables, i fins i tot de filosofia, però Montero no és Montoro, molt més que per una simple lletra.