Derrotes i victòries catalanes

Tal és la cultura de la derrota que nia en molts catalans que quan Ronald Koeman va marcar el gol de Wembley la sensació de desgreuge es va remuntar fins al 1714. Amb aquell gol, el Barça va conquerir la seva primera Champions. Era l’any d’una altra gran victòria per a Barcelona i per a Catalunya, el de la celebració d’uns Jocs Olímpics, que van transformar la ciutat i ens van posar al mapa del món. El 92 va ser un any de victòries, no només en el futbol. No obstant, la que més se sol recordar és la del gol de Koeman, amb la qual el Barça estroncava una ferida històrica, la del Madrid de les sis copes conquerides durant el franquisme. Un quart de segle després, el malestar ha tornat a apoderar-se de la societat catalana. Com si quatre Lligues més no fossin una gesta, com si ser una de les regions d’Europa on es viu millor no fos rellevant. Una altra vegada la sensació de derrota. 

Catalunya ha cultivat amb més passió les derrotes que les victòries. Celebrem la Diada un 11 de setembre per commemorar la data canonitzada com la mare de totes: 1714. Podríem celebrar la constitució de la Mancomunitat, que va aportar tant als catalans de principis del segle XX, o un 14 d’abril, que també va suposar canvi i esperança per a la societat catalana. Si es vol alguna cosa més nostrada, podríem festejar la batalla de Montjuïc del 1641, quan les tropes catalanes, amb l’ajuda de la cavalleria francesa, van obligar les de Felip IV a retrocedir fins a Tarragona. També podríem evocar l’aprovació de l’Estatut de Núria, que ens va atorgar per primera vegada un Govern i un Parlament propis. O la de l’Estatut de Sau, que ens va proporcionar les quotes d’autogovern més grans de la nostra història. Res. Preferim la data que marca la caiguda de Barcelona en mans de Felip l’Animós.

Molt s’ha escrit sobre aquesta idiosincràsia catalana, i Manuel Vázquez Montalbán va ser dels primers a identificar-la amb el sofert culer. Un ésser «castigat per la història», que espera trobar «en la supervivència del Barça un dels escassos salvaments del naufragi». Va ser ell que va definir el Futbol Club Barcelona com «l’única institució legal que uneix l’home del carrer amb la Catalunya que hauria pogut ser i no va ser». Això és, amb un somni. No com una entitat que confirma la nostra capacitat de sumar victòries, sinó com el lloc on ens rescabalem de les humiliacions.

El que hauria pogut ser i no va ser

Les derrotes històriques han quedat fixades en l’imaginari català perquè han sigut absolutes, esfereïdores. Començant per la més categòrica de totes, la del 10 de febrer del 1939, quan les tropes del general Yagüe van arribar al Pertús. Al contrari, les victòries es mantenen difuses en els nostres records col·lectius. Potser perquè les victòries no solen ser absolutes, sempre són relatives. Els dos estatuts, la Mancomunitat o les quatre dècades recents d’autogovern que han portat la prosperitat més gran de la nostra història. Com deia Vázquez Montalbán, sempre queda una Catalunya que hauria pogut ser i no va ser. La de Francesc Macià o la de Lluís Companys. Aquestes són les que avui provoquen passions entre els independentistes, no les d’Enric Prat de la Riba o Josep Puig i Cadafalch, o fins i tot la de Jordi Pujol (em refereixo a la seva obra, no a les vergonyes dels seus governs i de la seva família).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La Catalunya somiada que mai va arribar a ser segueix sent la que anima avui les il·lusions de mig país. No la que ha deixat la seva empremta en obres de govern que van portar prosperitat. Macià va morir sense veure complert el seu somni separatista. Companys va ser afusellat per Franco per defensar una Catalunya lliure dins d’una Espanya federal. Derrotes heroiques que honrem cada any amb ofrenes florals. Poc importa la Barcelona del 92. O que Prat de la Riba fes més que ningú, en cinc anys, perquè Catalunya s’equiparés a les nacions avançades d’Europa, modernitzant l’economia, les infraestructures i l’agricultura, i aixequés escoles per a tothom. Una gran victòria, que ningú celebra.

Som un país de derrotes clavades en l’ànima i de victòries oblidades. I aquesta condició ens impedeix recordar una lliçó de la història: les condicions de vida de la majoria solen millorar amb les petites victòries –aquelles que es teixeixen negociant, pactant, sense heroïcitats– i solen estancar-se quan s’acumulen frustracions. Deixant dates per a la nostàlgia del que hauria pogut ser. Com l’1 d’octubre. Ens ha tornat a passar. De tota manera, si Messi guanya la sisena copa de la Champions, tot això que hi haurem guanyat.