La guerra que busca Trump

A menys de tres mesos de les eleccions presidencials i amb la popularitat en caiguda lliure, Trump busca una guerra per alçar-se com a salvador del poble nord-americà i garantir-se quatre anys més a la Casa Blanca. La sèrie de sabotatges patits per l’Iran en els dos últims mesos apunta que els ganivets s’esmolen contra el règim dels aiatol·làs. Compta amb la inestimable ajuda del seu amic Netanyahu, que també passa les seves hores més baixes assetjat per la justícia israeliana i la mala gestió de la pandèmia. L’acord a què van arribar el 13 d’agost Israel i els Emirats Àrabs Units (EAU) per normalitzar les seves relacions a canvi de suspendre l’annexió de Cisjordània estreny el setge iranià.

Trump es va presentar com a àrbitre d’aquest acord que pretén millorar la imatge d’Israel al món àrab i a Occident la de Mohammed bin Zayed, príncep hereu d’Abu Dhabi, governant de facto dels EAU, amb enorme influència en tota la península Aràbiga i investigat a França per crims contra la humanitat en la guerra del Iemen. Els tres –oposats radicalment al pacte nuclear amb l’Iran que va firmar Obama el 2015, juntament amb els líders d’Alemanya, la Xina, Rússia, França i el Regne Unit– tenen per objectiu la demolició de la República Islàmica.

L’Iran no vol una guerra. Es va limitar a atacar sense causar baixes una base dels EUA a l’Iraq com a venjança pel bombardeig nord-americà que al gener va matar el general Qasem Soleimani, qualificat d’«execució arbitrària» per les Nacions Unides. Segons ‘The New York Times’, envalentits per aquesta «resposta limitada», l’ombra de Trump i Netanyahu plana sobre les recents explosions a la fàbrica de míssils balístics de Parchin, l’edifici de la planta d’enriquiment d’urani de Natanz que contenia les noves centrifugadores i altres instal·lacions energètiques i de transport. A més, el 22 de juliol dos avions de combat nord-americans «van assetjar» un avió de passatgers iranià a l’espai aeri sirià i va causar diversos ferits.

Els aliats occidentals van rebutjar recolzar la campanya de «màxima pressió» contra Teheran, que segons l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica ha complert els límits al programa nuclear perquè l’aixequessin les sancions. Quan el 2018 Trump es va retirar del pacte nuclear i va imposar noves sancions que han perjudicat molt la malmesa economia iraniana, debilitat al Govern moderat de Rouhani i avivat el malestar popular, l’Iran va pregar als altres signants del pacte que el compensessin, però les empreses internacionals van fugir després de l’ordre dels EUA de castigar qualsevol que cooperi amb la República Islàmica.

El gegant xinès del petroli CNPC va renunciar a explotar un jaciment de gas, però el continu assetjament de Trump de l’Iran i de la Xina ha acabat per forjar una aliança entre aquests dos països que pot canviar la geopolítica del Pròxim Orient i trencar el setge als aiatol·làs. Després de quatre anys de negociacions, Teheran i Pequín han firmat un acord d’associació estratègica per a 25 anys pel qual la Xina invertirà 400.000 milions de dòlars en projectes d’energia, telecomunicacions i infraestructures i desenvoluparà intercanvis militars, armament, informació d’intel·ligència, maniobres conjuntes i una base naval a l’estret d’Ormuz.

L’associació, amb què Rouhani vol mostrar que l’Iran no està sol, s’enfronta a l’oposició dels nacionalistes radicals, inclòs l’expresident Ahmadinejad, que la consideren una cessió a l’imperi reemergent després dels problemes causats per la «rendició» del deposat xa als EUA. El Parlament iranià, de majoria conservadora, ha de ratificar el text, cosa que no és evident.

Nou front Xina-EUA

L’abraçada de la Xina a l’Iran revela la rivalitat descarnada entre Washington i Pequín i les dificultats de Trump per conjuminar la seva política exterior. No va aconseguir el recolzament del Consell de Seguretat de l’ONU per estendre l’embargament d’armes a Teheran que expira a l’octubre. Només Netanhayu comparteix la urgència d’asfixiar el règim iranià en vista del temor que Trump perdi les eleccions i una Casa Blanca demòcrata torni a subscriure el pacte nuclear.

Notícies relacionades

Aperitius cinematogràfics

El futur incert d’una vella ERC

Amb un arsenal d’entre 100 i 400 caps atòmics, Israel mai ha permès als seus enemics acostar-se a l’energia nuclear. El 1981, va destruir la central que construïa l’Iraq i el 2007, la de Síria. Des del 2010 la seva lluita se centra en l’Iran: va matar en atemptats terroristes quatre científics, va filtrar el cuc informàtic Stuxnet que va fer malbé el programa atòmic i la intel·ligència kuwaitiana ara atribueix les explosions de Natanz i Parchin als sigil·losos F-35 israelians.

Si per guanyar les eleccions Trump es treu de la màniga l’incendi de l’Iran, desestabilitzarà el Pròxim Orient i posarà en perill la pau i la seguretat mundials.