Si els polítics ens deixen

Les arts en viu són a la corda fluixa des que va començar la pandèmia. Els que tenim projectes la temporada que ve ho expliquem amb la boca petita i sempre amb el mateix afegitó: «Si el virus ens deixa». Però veient el paperot dels nostres governants en aquest tema, el que hauríem de dir és «si els polítics ens deixen».

Si insisteixen a tancar teatres quan hi ha rebrots és, sense cap dubte, perquè no s’han molestat a comprovar com és l’experiència de ser espectador en temps de Covid. No es preocupin, que jo els ho explico:

Abans d’entrar, l’espectador facilita el DNI perquè, en cas que algun membre del públic tingui símptomes, es puguin rastrejar fàcilment les persones que van veure la funció. Evidentment, no s’entra a la sala sense haver passat per la dosi de gel hidroalcohòlic a què tant ens hem acostumat. L’accés i la sortida són esglaonats i controlats. L’espectador s’asseu en una cadira separada de les altres (en alguns teatres les cadires que no s’utilitzen estan tapades amb plàstics, una imatge desoladora però també una bonica metàfora de la realitat profilàctica que ens toca viure). La mascareta, complement imprescindible durant tota la representació per als espectadors. Per sort, els actors, que se sotmeten a tests, no l’han de portar. O sigui, la possibilitats d’agafar el virus en un teatre són pràcticament inexistents. ¿Però, saben què passa? Que als nostres polítics la cultura els importa poc. Per sort, a molts ciutadans sí. La prova és que el Festival Grec ha tancat amb un 91,3% d’ocupació, el Festival Internacional de teatre de Mèrida ha tingut molt bones xifres i la comèdia ‘Padre no hay más que uno 2’ ha portat més de 300.000 espectadors a les sales de cine en menys d’una setmana.

Senyors polítics i polítiques: hi ha urgència, hi ha ganes i hi ha necessitat de cultura. No hi ha excuses. Els asseguro que aquests dies enlloc m’he sentit més segura que en un teatre. A l’AVE, per exemple, venen el 100% dels bitllets. Així que et passes tres hores de viatge colze a colze amb el company del costat. Si agafo el virus ho faré abans en un tren, un autobús o al metro (on hi continuen havent aglomeracions en hora punta), que en un teatre. Per no parlar de les platges, plenes de gom a gom i amb xiringuitos desbordats on els clients s’asseuen els uns al costat dels altres sense mascareta.

Des d’aquí aplaudeixo la valentia dels teatres que han obert després de l’estat d’alarma. Alguns dels que ho han fet són: la Biblioteca de Catalunya (que va suspendre l’última funció d’‘Assedegats’ seguint les recomanacions del Govern a causa de l’augment de casos de coronavirus a Barcelona), el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, el TNC, la majoria formant part de la programació del Festival Grec, l’Aquitània  i la Sala Beckett, que també ha fet l’Obrador d’Estiu amb classes presencials i lectures dramatitzades a l’aire lliure que han tingut una gran afluència de públic.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja que els polítics solen ser amants de les estadístiques, els en donaré una: ¿saben quants contagis de coronavirus s’han produït en un teatre? 0. Així que espero que la temporada que ve puguem obrir el 100% d’ocupació i que tinguem la temporada teatral que ens mereixem després de tants mesos d’abstinència. Insisteixo en la necessitat que sigui al 100% ja que és l’única manera que les productores i els teatres puguin sobreviure. Obrir amb menys ocupació és inviable i si no es permet tornar a la normalitat aviat seran moltes les productores i els artistes que es quedaran al camí.

Confesso que vaig ser la primera que es va animar quan es va acabar l’estat d’alarma. Ja està, ja s’ha acabat, vaig pensar asseguda a la butaca d’un teatre per primera vegada en mesos. Desgraciadament ni està, ni s’ha acabat. Però s’acabarà i, mentre no sigui així, continuarem anant al teatre perquè les emocions, l’impacte, les històries, l’art i el talent no els mata cap virus. Així que, «si els polítics ens deixen», anirem al teatre, estrenarem obres i omplirem aquest món gris i pandèmic d’art i talent, que ens fa molta falta.