El mite de Joan Carles I

A la mort de Franco, Joan Carles I va ser coronat rei plenipotenciari (1975). Tutelava el Govern i comandava les Forces Armades. Podia empènyer el país cap a una democràcia parlamentària o bé cap a una democràcia disminuïda o castrada. El búnquer franquista pressionava amb força per la castració. No només el búnquer: Estats Units, alarmat pel vigor dels partits comunistes al sud d’Europa, influïa contra la legalització del PCE. 

Joan Carles va captar que la tercera restauració borbònica només trobaria legitimació popular i estabilitat institucional si satisfeia la demanda de llibertat. Espanya no podia continuar sent un pària a Europa. El president del Govern designat pel rei, Adolfo Suárez (1976), no es conformava amb el seu paper de desballestador del règim franquista; anhelava exercir un lideratge en la democràcia que estava a punt d’arribar. Les aspiracions de tots dos exigien desatendre l’obsessió anticomunista del búnquer i Washington. Suárez va acordar amb Santiago Carrillo la legalització del PCE (1977) a canvi de l’aval comunista a la monarquia. No hi hauria democràcia castrada. (I de passada, Suárez li endossava un rival electoral a Felipe González, el fillol de la poderosa socialdemocràcia europea).

A deshora

La complexa correlació de forces de la transició va sintetitzar un símbol acceptable per a la majoria dels actors polítics (inclosos els nacionalistes) i de la població. Així va néixer el mite de Joan Carles I. Un mite construït a deshora: no hi ha hagut cap altra restauració monàrquica a Europa des de mitjans del segle XX (a excepció del període 1946-1973 a Grècia), després que la revolució soviètica i les dues guerres mundials acabessin amb una dotzena llarga de monarquies.

La Constitució (1978) va ungir la Corona com a símbol de conciliació. I l’actuació del rei la nit del cop del 23-F (1981) va sublimar el mite i va engrandir el consens al voltant seu.  

En les dècades següents, sota el blindatge resplendent del mite, un Joan Carles ensuperbit, cobdiciós i obstinadament capritxós s’ha encarregat de demolir pedra a pedra la seva pròpia llegenda. L’afany autodestructiu no només ha sepultat la seva reputació; a més fa tremolar l’arquitectura institucional de l’Estat.

Autodepuració 

La transmissió sanguínia de la funció pública no té raó objectiva en la democràcia. Només una honestedat i una equanimitat exemplars poden atorgar a una monarquia el consens necessari per perviure com a símbol tradicional i representatiu.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

En un context polític molt diferent de la transició, marcat a foc per la crisi territorial més gran, la crisi econòmica més gran i la crisi sanitària més gran conegudes en moltíssimes dècades, l’intent de recuperar la legitimació popular de la monarquia espanyola pot requerir una autodepuració exemplar. Autodepuració no és que l’emèrit es busqui un refugi àrab estalvi de la justícia suïssa, comprometi Felip VI, introdueixi un factor de desestabilització en el Govern i, de carambola, li faci gratis la campanya a Carles Puigdemont i els seus irredempts. Depurar és una altra cosa, és netejar d’impureses.