Els temps de Ciutadans

Ciutadans ha designat Carlos Carrizosa com a candidat a la presidència de Catalunya en substitució de Lorena Roldán. De manera oficial, el canvi ha sigut motivat per l’interès de la formació taronja de tenir un cap de cartell dedicat exclusivament a Catalunya per facilitar una «futura coalició constitucionalista». Però la inviabilitat que sembla que es desprèn d’aquest objectiu porta més aviat a situar-la en el camp de les afinitats personals i de la recerca d’un revulsiu per revertir els mals pronòstics electorals. 

El partit que va guanyar les últimes eleccions a Catalunya es troba molt allunyat del lideratge a les enquestes d’intenció de vot. Una caiguda que podria portar-lo del primer al quart lloc. Les condicions dels últims comicis –convocats per Mariano Rajoy com una mesura del 155 després de l’amarga tardor del 2017– van despertar una polarització que la formació taronja va saber capitalitzar. En la convulsa política catalana la situació ha canviat i ara és el PSC el que es postula com el primer referent dels electors no independentistes.

Roldán no ha aconseguit adquirir la rellevància necessària per forjar el seu lideratge. La seva fallida moció de censura de l’octubre del 2019 no li va permetre el lluïment i va fracassar en la seva estratègia d’atac. La diputada de Cs va convertir el debat en una prematura batalla electoral contra el PSC i, lluny del seu objectiu, va aconseguir reforçar la figura de Torra. Es pot recordar que Roldán va ser elegida candidata a la presidència de la Generalitat per primàries. Però va ser proposada per Albert Rivera en un context del lideratge pràcticament unipersonal del partit que ha quedat enrere. Va obtenir el 86% dels vots emesos, però amb una baixa participació –tot just va arribar a un 38% dels afiliats– que indica que va guanyar sense generar entusiasme. Amb tot, resulta molt difícil que els partits reforcin la seva imatge entre la ciutadania si desatenen o menyspreen els seus propis mecanismes de democràcia interna.

Ara Carrizosa serà el candidat a les pròximes eleccions a Catalunya. Aporta el segell de l’antiguitat, és de total confiança d’Arrimadas i pot servir de pont entre ella i la vella guàrdia del partit, no tota en sintonia amb la nova línia política. Després de les batzegades ideològiques, la severa derrota electoral i l’abandonament de Rivera, Arrimadas ha sabut desmarcar-se del frontisme del PP i de Vox. La seva aposta per una oposició lleial en temps de pandèmia li ha permès marcar un perfil propi. Però aquesta aposta per la moderació no està sent recompensada en els pronòstics electorals. Potser per falta de credibilitat o simplement de temps. 

Per motius molt diferents als que mouen Carles Puigdemont, és possible que Carrizosa miri d’allargar al màxim la legislatura actual. Mentre que els fidels a l’expresident volen aguantar i forçar un altre xoc amb l’Estat si es produeix la inhabilitació de Torra, Cs necessita temps per recompondre’s i consolidar el seu nou discurs. S’ha de veure si l’aposta per la moderació de Cs també es desplegarà en un Parlament massa acostumat a la crispació i si Carrizosa acaba sent capaç d’encarnar-la.