Les no-Festes o el respecte a la vida

Divendres posàvem punt final a les no Festes de Gràcia del 2020, passant com sempre el relleu als nostres estimats-odiats veïns de Sants. Per més que l’ajuntament i la Fundació de Festa Major han insistit a mantenir l’esperit, no hi ha hagut festes aquest any, com no n’hi hauria d’haver a cap poble o barri d’Espanya. Les raons òbvies són les mesures de seguretat per protegir-nos del coronavirus, però també hi ha raons socials i emocionals en l’ambient. Algunes de les associacions de carrers han perdut alguns membres aquests mesos. Moltíssimes tenen socis i sòcies sense feina o sense cobrar ertos. L’ambient està enrarit i es nota. Tots els carrers hem tingut debats inacabables a mesura que avançaven els mesos sobre què faríem, mantenint l’esperança de poder arribar a fer «alguna cosa».

A l’abril, l’agost semblava un horitzó llunyà en el qual el virus, amb sort, ja seria molt limitat. Algunes fins i tot vam arribar a fantasiejar amb la idea de tenir, per un any, unes Festes com «les d’abans»: amb la gent del barri, sense aglomeracions, en les quals et trobaves cares conegudes i saludaves aquí i allà. Crèiem que, potser, podríem dedicar-nos un any a cuidar-nos, a fer sopars de veïns, sense l’adrenalina i l’esgotament que ens imposa la logística de la setmana intensa, on cobrim torns de la barra del bar, d’atendre proveïdors, d’organitzar la xerrada, la guerra d’aigua, el tast de vi, el concert de la nit. Però no ha sigut així. La setmana ha servit per passejar per un barri buit i sentir-lo propi. Perquè el Joanet tornés a baixar content al carrer, fent copets amb el bastó i que, somrient com sempre, ens fes riure. Per tornar a veure l’Antonieta i que ens digués que cada tarda ha ballat una mica, en silenci, al carrer, com ho feien els seus pares fa 50 anys. Ens ha servit per descansar i per enyorar la part bona de les Festes i per esperar que l’any que ve les puguem celebrar totes, als nostres llocs, de manera segura.