Quan això sigui una història

La memòria fa coses molt estranyes. Fa uns dies, mentre estava treballant, vaig veure per la finestra del meu estudi que un colom es posava sobre una branca massa jove per al pes de l’ocell i, per una associació d’idees que només es pot entendre a posteriori, em vaig sorprendre dient: «¡Mata’ls, Turú!».

M’imagino que la majoria s’estarà preguntant qui o què és Turú. Però que en el cap d’alguns, segurament nascuts als 60, haurà sonat un grall maligne. Perquè Turú és un pterodàctil. Per més senyals, un pterodàctil ensinistrat que va aparèixer en un episodi d’una sèrie de dibuixos animats que es deia ‘Jonny Quest’.  Una sèrie que veia a l’hora del berenar quan tindria 11 o 12 anys. Fins aleshores, els dibuixos animats eren historietes còmiques, però aquí es tractava de les aventures d’un nen d’uns 11 anys, el Jonny, d’aquí el títol, que viatjava per tot el món amb el seu pare, el doctor Vernon Quest, un famós científic (aquí vaig aprendre que no tots els doctors són metges); un pilot amb pinta de galant i un nom, Race Bannon, que deixava clar que era un aventurer; un nen hindú, el Hadji, que portava turbant, és a dir, un element exòtic, i un gos amb cara de tonto, Bandit, que aportava el contrapunt còmic. Com veuen, tots els elements del relat d’aventures.

Des de mòmies fins a aranyes mecàniques

Els dibuixos de ‘Jonny Quest’ eren una mica rígids, i les aventures, tallades totes amb el mateix patró, però sortien tota mena de monstres, des de mòmies fins a aranyes mecàniques, i escenaris exòtics. A aquesta edat no se sol demanar gaire més. Veient la nòmina de protagonistes, salta a la vista que no hi havia noies. Però, tenint en compte els rols que solien tenir en aquest tipus d’aventures, cridar i ensopegar en el moment més inoportú, gairebé era millor així. Les nenes de la meva generació es van educar sense dones aventureres, els nostres referents van ser gairebé tot masculins, de manera que o t’identificaves amb el Jonny o amb el Hadji, una mica més místic.

Però tornem al pterodàctil. El tenia ensinistrat un avi malvat (el dolent) que anava en cadira de rodes i que el feia servir per sotmetre uns indígenes que esclavitzava en una mina. Quan algun es rebel·lava, l’avi ordenava: «¡Mata’l, Turú!». I passava el que havia de passar.

També era el que havia de passar que els bons vencessin i Turú acabava caient dins un volcà, on es llançava el malvat per morir amb la seva criatura. Almenys així ho recordo.

Record d’una generació

Però el més curiós és que el pterodàctil Turú i el crit del seu amo malvat no només se’m va quedar gravat a mi en la memòria des que el vaig veure amb 10 o 11 anys. Després de recordar aquestes dues paraules, gràcies a un colom amb sobrepès, vaig buscar a internet i vaig descobrir que hi ha molta gent de la meva generació que les recorda, vaig trobar el tall dels segons en què el malvat diu allò de «¡Mata’ls, Turú!» a Youtube, me’n vaig adonar que ho cita molta gent a les xarxes socials. Vaig trobar fins i tot un programa de ràdio a l’Uruguai que dedica un episodi complet al pterodàctil.

Aquesta frase i el monstre Turú són part de la meva memòria personal i, ara ho sé, també de la memòria compartida de la meva generació. Són part d’aquest relat que anem escrivint i reescrivint incessantment que és la nostra memòria. Que som nosaltres, perquè ens creguem en el relat que fem i expliquem de nosaltres mateixos.

Avui estem tots, el món sencer, sotmesos a un monstre microscòpic, però d’aquí a un temps, espero que no gaire llarg, en parlarem en passat, de la pandèmia, i construirem el relat de nosaltres en temps del virus. Com en tot relat de la memòria, alguns fets puntuals seran fites de la narració «el dia que...», «la vegada aquella que em va passar...», «la nit que...», «quan va trucar...», «quan vaig sortir...». Mentre que les repeticions segurament es compactaran en blocs, «tres mesos sense sortir de casa, setmanes sense veure ningú», incapaços de donar compte de la tancada, de la monotonia, de la rutina, de l’estretor, de la solitud. Però ho explicarem tan bé com puguem.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara encara estem immersos dins aquesta realitat que algun dia convertirem en relat. I encara podem determinar com volem aparèixer-hi. Si volem ser els bons o els dolents de la pel·lícula. Al meu entendre, en aquesta història els bons són els solidaris, els que, tot i que estan farts, cansats, esgotats, continuen anant amb compte per ells i pels altres, els que són considerats amb els més fràgils. Es tracta que, quan ens recordem en els temps de la pandèmia, no hàgim de callar fragments perquè ens avergonyeixen. Bastant ho estan fent ja molts polítics.

És veritat que encara no sabem quan, però arribarà el moment que parlarem d’això en el passat i podrem explicar el relat de nosaltres durant la pandèmia. ¿Com hi volem sortir?