Una cosa és ser generós i una altra, tonto

«On el veus, que sembla un tronera etern, permanentment de festa, Neymar Júnior, que acaba de deixar Nike per anar-se’n a Puma sense fer soroll, sense que ningú se n’assabenti, en el seu contracte més important, està acompanyat per un equip de professionals i més d’una multinacional que sap dirigir el seu destí fins a fer-li guanyar gairebé 100 milions d’euros a l’any i, sobretot, esquivar més d’un fracàs esportiu. No obstant, Leo Messi, que per atacar o defensar-se del Barça fins i tot recorre al mateix bufet d’advocats que té el club, compta amb el seu pare, el seu germà i algun executiu més que l’han ficat en problemes i que, ja veieu, l’han acabat enfrontant al club de la seva vida per no haver sabut gestionar una cosa tan senzilla com dir ‘fins aquí hem arribat, executo la clàusula de fugida i, si cal, n’explico els motius’».

Els avisos de ‘me’n vaig’ 

Algú que ha viscut, fins fa tot just un any, amb intensitat el dia a dia de la plantilla blaugrana, considera que, amb el desastre organitzat per la junta (o les juntes) de Josep Maria Bartomeu, l’error estratègic de Messi ha sigut descomunal. Ara han fet creure (d’acord, considerem que ha sigut així, que ja és molt considerar), que fa mesos que Messi envia missatgets a ‘Barto’ i els seus pròxims que se’n volia anar, que se n’aniria. Perdó, ¿de què estem parlant? ¿de xerrades als aeroports «mira que me’n vaig... mira que n’estic fart... mira que ja estic cansat de les teves mentides»? ¿d’amenaces, tipus «deixo la selecció, no tornaré a jugar amb l’Argentina», als passadissos d’un hotel? ¿Estem parlant d’això?

El Barça, contràriament a l’opinió de molts socis, ja no dic d’aficionats, va tenir la generositat (mal entesa, segons molts abonats) de regalar-li a Messi la possibilitat d’anar-se gratis, cada 10 de juny, on volgués. ¡Ni tan sols van afegir a aquesta clàusula una cosa tan lògica com «mai a un club europeu, que fos competència directa del Barça!» Ni això van escriure en aquesta clàusula de fugida lliure, gratis. Doncs, senyor, si tan fart n’estava i la generositat del Barça amb vostè va ser tan immensa (desproporcionada) executi la clàusula i prou.

Reforçar un rival europeu

Però no ho va fer. ¿Per què?, perquè potser no creia que la cosa es posaria ¡per fi! tan seriosa. No creia que destruirien el seu micromon dins el vestidor, acabar amb la dictadura de la tribu i sentir, de boca de l’entrenador, que «s’han acabat els privilegis». Com que no creia que això passaria i es creu l’amo, que no el líder, de sobte a la família se li acut enviar el burofax fora de termini. I aquest adeu no era per tornar a Rosario, jugar a la Xina, el Japó, els EUA o Qatar, no, no, és per anar-se’n al Manchester City i guanyar-li la Champions al Barça. Home....

Si Jorge Messi li hagués comunicat al Barça (de debò, de veritat) abans del 10 de juny que el seu fill volia canviar d’aires, hauria posat ‘Barto’ i el Barça en un embolic enorme. Però, ara, passat el termini de la fugida gratis total, és normal que el Barça vulgui que es compleixi el contracte. Generosos, sí; tontos, no. I no estic parlant, no, de cobrar 700 milions, estic parlant que el termini perquè Messi i els seus consellers decidissin per ells mateixos, ja va passar. I van cometre un error tan gran, que és normal que, sabent que hi ha el City darrere, el club, no ‘Barto’, vulgui vendre cara la seva sortida. O que es quedi i compleixi l’any de contracte que li queda.

El millor, però no un líder

És el problema de ser el millor futbolista de la història, però no un líder. L’altre dia vaig llegir un text impecable de Santiago Ávila, professor de Lideratge de l’EAE Business School, en què deia que Leo no és un líder. «Messi necessita estar envoltat de persones que l’acompanyin amb la seva determinació i ganes de victòria perquè la màgia del seu joc es pugui expressar. ¿Què es diria del comandament d’una unitat militar que, en ple conflicte, es mostra afligit davant els seus homes sense oferir-los el lideratge que mereixen, que necessiten per complir la seva missió? Resulta molt aclaridora la imatge captada al vestidor del Barcelona en el descans del partit contra el Bayern Munic: un jugador derrotat, abstret i sense coratge, que es mostrava incapaç d’un gest de punt d’honor, de ràbia, per la situació que estava travessant l’equip. Messi és un grandíssim i finíssim jugador, segurament com no n’hi ha hagut cap altre d’igual, però per liderar el col·lectiu, millor pensar en Ronaldo, Maradona o Cruyff, posem per cas».

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

I deia més, molt més: «Cruyff va canviar una mentalitat victimista i perdedora per una de responsable i guanyadora. El seu llegat ha mort i venen revolts que tornaran a alimentar la manera antiga d’afrontar els problemes. El líder, per moltes raons que tingui, mai abandona quan les coses es posen lletges». Les coses, en efecte, s’han posat tan lletges (per tothom) que resulta poc menys que impossible que un club poderós com el City vulgui trepitjar aquest fangar legal, judicial i d’incertesa per arrabassar-li el millor jugador del món al Barça, quan Pep Guardiola està fart de dir que ell mai faria una cosa així. Només si Messi està net, lliure, gratis, ho intentarien, el contrari seria renegar de tot el que ha dit (que, en el món del futbol, no seria la primera vegada que passa) i exposar-se que, d’aquí a uns mesos, un jutge digui que el preu de Messi és de 700 milions d’euros, o 600, o 500, però no el «gratis total» que pretén el jugador.

 Gràcies a l’absurda generositat del Barça, els Messi van perdre aquesta possibilitat. Se’ls va passar el 10 de juny, els culers ho van celebrar i, ara, Leo lidera una guerra als tribunals. Ni el City ni ningú es vol enfangar.