Pressupostos o eleccions

Al capdavant dels qui prefereixen els comptes a tornar a les urnes se situa el president Pedro Sánchez, cada dia més entossudit a assemblar-se al president de ‘The west wind’ (‘El ala oeste de la Casa Blanca’) organitzant actes que semblen ideats per Aaron Sorkin, el creador de la fenomenal sèrie, però sense disposar del talent interpretatiu de Martin Sheen. Sánchez no ho va poder dir més clar, tot i que potser no fos la seva intenció: hi haurà Pressupostos i estabilitat en els 40 mesos que queden de legislatura; la pregunta és si seran ‘fecunds’.

Complexa negociació

Amb Ciutadans, el PNB i recolzaments pescats en els grups minoritaris es pot aprovar un Pressupost amb relativa facilitat; per molts escarafalls que facin un Podem i un Pablo Iglesias conscients que anar a uns comicis suposaria per a ells jugar a la ruleta russa. Però amb això no n’hi ha prou. La veritable dificultat rau a si la complexa arquitectura de tals negociacions permetrà quadrar els comptes excepcionals que requereix l’emergència econòmica i social en camí. La Moncloa ho dubta, però veu com l’opció de donar-se suport en la majoria de la investidura s’estreny de manera directament proporcional a quant s’escurça la distància entre ERC i Carles Puigdemont en els sondejos d’unes catalanes que també se succeiran en l’últim trimestre de l’any. La resistència de Quim Torra a convocar-les només s’entén des del càlcul partidista de qui busca acorralar els republicans en un diàleg que es convertirà en esport d’alt risc enmig d’una campanya electoral.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La dreta extrema sospira per unes eleccions. Bé saben a Vox que la finestra d’oportunitat oberta per la crisi del PP, el procés i la pandèmia pot tancar-se en el moment més inesperat. Necessiten destruir, no ajudar a construir. Dirigir-se a ells pretenent que hi ha la possibilitat d’incorporar-los a la negociació suposa regalar-los legitimitat i una pèrdua de temps. El més rellevant és què vol Pablo Casado. A la Moncloa semblen convençuts que cedirà a l’acord pressupostari si se sap exercir la pressió adequada. També ho creien en la investidura i també s’equivocaven.

Casado no té 40 mesos per esperar. Com més duri aquesta legislatura, més risc corre de no acabar sent el candidat. Molts populars ja s’ho pregunten ara, molts més s’ho plantejaran després de la previsible mala nit electoral a Catalunya: ¿Realment anirem a unes generals amb algú que ja ha perdut sis eleccions? Si per guanyar cal moderar-se, millor buscar un moderat genuí; no una còpia.