De silencis i cridòries

Silenci, en particular, en milers de vivendes en qualsevol dels municipis de la conurbació de Barcelona o Madrid, o dels suburbis de tantes ciutats de Catalunya o d’Espanya. Allà, si tinguéssim capacitat per sentir el que es xiuxiueja, escoltaríem els laments sobre l’acabament del contracte temporal, de la dificultat per fer front al rebut de lloguer o de la hipoteca, o de la impossibilitat de demanar més ajuda, després d’uns mesos en què ha sigut inevitable demandar-la. També el silenci presideix llars de baixos recursos, on no han pogut fer front al tancament de l’escola, perquè ni hi ha wifi ni, per descomptat, ordinadors. I no és que no se’ls senti perquè siguin pocs.

Falta de polítiques públiques

L’última Enquesta de Condicions de Vida situa a l’entorn d’un terç, la barbaritat de més de 700.000 nens catalans, aquells que viuen en llars pobres, famílies que no poden permetre’s una setmana de vacances a l’any, o, en els casos, més extrems, menjar dues vegades per setmana carn o peix. I si aquest terç l’apliquéssim a Espanya en el seu conjunt, estaríem parlant d’una xifra que sorprèn per la seva magnitud: a l’entorn dels cinc milions de nens de 6 a 18 anys. Igualment, silenci quan els que han perdut la seva feina tornen al carrer a la recerca, molt probablement inútil, d’una ocupació, imprescindible per recuperar certa autoestima. Ningú es girarà al creuar-se amb ells, ningú sentirà les seves queixes, ningú se sentirà incòmode en la seva presència: res més que silenci. Tots aquests silencis són, definitivament, invisibles. Davant d’aquests silencis, un tendeix a la melancolia. En particular, perquè aquestes misèries, avui més accentuades que mai, no són un càstig d’uns déus que ens haurien abandonat. Són l’inevitable resultat de l’absència, durant molt temps, de determinades polítiques públiques. I no només, tot i que també, de les sanitàries, educatives o de lluita contra pobresa.

Però la societat és diversa i als silencis anteriors es contraposen cridòries procedents, fonamentalment, d’una classe política que sembla immune al drama del que ens ha tocat viure, tirant-se els morts, o els contagiats, al cap, intentant treure profit polític de la situació. Aquesta va ser la cridòria dels mesos de la primera onada de la pandèmia, quan l’estat d’alarma semblava que sintetitzava tots els mals de la governança. Cridòria també aquests dies, demanant al Govern de Pedro Sánchez més actuacions, quan justament ha cedit a les comunitats autònomes la possibilitat que decideixin el que sembli oportú d’acord amb la seva situació. Cridòria des de principis de setembre, prenent posicions en els debats pressupostaris que s’endevinen, com si la situació fiscal del país no fos tan extraordinària que exigís la màxima unitat: el deute públic espanyol haurà passat en un any del 95% al 120% del PIB i, atès l’enorme dèficit que s’ha generat, nous augments els pròxims anys són inevitables. Cridòria, en fi, davant la falta de consens sobre en quines condicions s’hauria de procedir a la imminent obertura de les escoles.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta cridòria política és una prova més de fins a quin punt els nostres dirigents erren. En el molt curt termini, perquè afrontem una situació excepcional, que obligaria a tancar files que molts polítics consideren, simplement, aberrants; al mitjà i llarg termini, perquè l’increment de la productivitat està absent del discurs polític i, per extensió, de les preocupacions dels que ens dirigeixen o dels seus oponents. I aquesta millora és l’única solució solvent per mitigar catàstrofes com les que estem patint.

Agradi més o agradi menys, l’excepcionalitat que vivim exigiria aparcar diferències, posposar debats, agrupar forces, i situar en el centre de l’actuació pública la lluita contra la pandèmia, la catàstrofe econòmica que s’està desplegant, la pobresa extrema que se’n deriva i, més enllà, per la sortida d’una crisi fiscal que s’allargarà més anys dels que desitjaríem. Però, ja saben, com postula el refrany, cadascú parla de la festa segons li va. I vist això a les nostres elits polítiques, i per difícil que sigui la situació, no sembla que els vagi gens malament.