La xerrameca

Casado va tornar a incidir que a ell no el pressiona ningú, que és una manera subtil de demanar socors per les pressions que rep. El pressiona Cayetana Álvarez de Toledo, que es queda a casa per vigilar-lo des de dins. Després de tot, va ser ell qui la va convidar. I el pressiona Vox, que ha anunciat una moció de censura i només amb recordar-ho n’hi ha prou. No ha fet falta ni tan sols que aparegui Santiago Abascal. En vista que el gir de Ciutadans no li ha donat rèdit electoral a Inés Arrimadas –els sondejos de moment no ho mostren–, Casado ha deixat de dir-li a Sánchez les coses que li deia, que si era el caos i es creia Napoleó, però ha decidit situar el seu partit en front, sense possibilitat d’acord en les coses fonamentals per molta crisi que hi hagi.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per això va donar tantes voltes en la roda de premsa, perquè si estàs dient que no en un moment així necessites que sembli un ‘gairebé gairebé’ o un ‘així no’, com ell mateix va arribar a afirmar, però l’únic que queda de la xerrameca és el no. El Govern, que és expert a llançar eslògans com l’últim d’‘Espanya pot’, ha encertat en col·locar el marc –Pressupostos sí o no– i hi ha atrapat Casado. Conscient que ja li havien lligat els peus, el president del PP va arribar a dir que els Pressupostos o la renovació del poder judicial són coses de periodistes i polítics, que raó no li falta per molt que convingui no confondre’s: que no se’n parli a tota hora no significa que no importi. Si no hi hagués comptes públics i es quedessin diners europeus pel camí, l’efecte seria innegable en la gent. O sigui, en els votants. 

I com a això anava del que podien dir –el relat, en diuen– ara el Govern ja pot queixar-se que li ha demanat recolzament a Casado per a uns comptes que en realitat no li ha mostrat i Casado li ha contestat que no, un no de dues hores. Alliberat Sánchez d’aquesta pressió, n’afronta una altra: decidir-se entre Ciutadans i Esquerra sense que el seu Govern emeti més soroll. El dilema, per a Sánchez i per als altres, no és tant Pressupostos sí o no, sinó Pressupostos o populisme, que seria l’únic que guanyaria si, en plena crisi i amb els contagis a l’alça, són incapaços d’acordar el bàsic. Per això diu tant que Abascal estigui parlant ara tan poc, a l’espera del que passi.