No soc 'Charlie'

Jo no soc ‘Charlie Hebdo’. Sovint, les seves vinyetes em desperten emocions molt allunyades del somriure.  Una nena i un nen caminen de la mà, es dirigeixen a l’escola. En comptes de motxilles, carreguen taüts a l’esquena. «¿Acabaran l’any?». Aquesta és l’última portada del setmanari satíric. La seva efectivitat és evident. Un dur toc d’alerta sobre la tornada a l’escola sense prou garanties sanitàries. Entenc la seva força, però la seva transgressió em supera. Nens, taüts i pandèmia són tres elements que no haurien de caminar junts. En aquesta portada no hi ha símbols religiosos ni burles a imams, capellans o rabins, però envaeix les habitacions més sagrades. Perdre un fill. ¿Hi ha alguna cosa pitjor? Més inassumible, més insuportable... 

No, jo no em considero ‘Charlie Hebdo’. Ni falta que en fa. És en la defensa d’aquesta vinyeta avorrible o en les rimes nècies de Valtònyc quan el dret a la llibertat d’expressió adquireix tot el seu sentit. Tot i que incomodi, tot i que fereixi. La seva acceptació és una vacuna contra la intolerància, contra la ceguesa de l’odi. Perquè a la fi, davant el terror de les armes, indefectiblement, jo sí que soc ‘Charlie’.