Torra als autos de xoc

El cotxe de Torra circulava en direcció a la imminent convocatòria electoral fins que un vehicle més potent, el de Carles Puigdemont, el va arrossegar al mig de la pista i el va situar en sentit contrari. Va ser el mateix Torra el que havia dit que volia baixar-ne quan al gener va anunciar que el projecte polític del Govern estava esgotat i no tenia més recorregut, afirmació en què ha continuat insistint.

Però la voluntat de l’actual president és volàtil i, a més, requereix permisos de tercers per fer-se efectiva. Els interessos electorals del partit de Puigdemont exigeixen que els autos de xoc segueixin a la pista fins que el Suprem inhabiliti Quim Torra i que el Parlament no trobi la manera de defensar-lo o substituir-lo amb un candidat de consens per culpa d’ERC. La campanya, es pensa, serà llavors peix al cove per a JxCat: contra Espanya (un nou president inhabilitat) i contra ERC (còmplices de la maldat al negar-se a mantenir la legislatura dreta, perquè només desitgen anar a eleccions).

Si ara pensa que ni els seus interessos com a ciutadà, i tampoc la pandèmia, compten per a res en aquest vodevil, l’ha encertat de ple. Abandoni la zona dels autos de xoc i dirigeixi’s a la tómbola per rebre un peluix com a premi a la seva intuïció sense parell.

Amb la pròrroga imposada a Quim Torra, el president ha tingut finalment l’oportunitat d’envestir el cotxe del conseller d’Interior, Miquel Buch, i treure’l de la pista. Era l’espina clavada del ‘torrisme’, que es va passar setmanes trucant per telèfon i visitant –presó inclosa– a tot el que el pogués ajudar a obtenir el permís que necessitava per cessar el seu conseller quan els successos de la plaça d’Urquinaona. No els va aconseguir i, malgrat ser una competència seva en exclusiva, no es va atrevir a rellevar-lo.

Ara, tot i que sigui sobre la campana, ha pogut per fi rescabalar-se’n. Buch és un avís també per als que pensen que posant-se a les ordres del partit de Puigdemont purguen automàticament tots els seus pecats com a exponents d’una certa Convergència. Posin les barbes a remullar, amics.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A la consellera Àngels Chacon també se la treu de la pista per força, amb volta de campana inclosa, només quatre dies després del divorci entre Junts i el PDECat. La purga del dissident és una medecina habitual, així que no hi ha marge per a una excessiva sorpresa. Ara bé, que es pretengui justificar el cessament amb l’argument de la reactivació econòmica per la pandèmia, quan és un dels membres del Govern amb més reconeixement entre els seus interlocutors sectorials, és un acudit, i no un qualsevol, sinó un dolent fins a dir prou.

Queda per analitzar el cessament de la titular de cultura, Mariàngela Vilallonga. Li donarem en aquest article la importància que el mateix Govern dona a aquest departament: cap. I continuïn circulant. Fins que soni la botzina.