¿Com conviure amb la por de la tornada?

Cada any, en aquestes dates, el tema estrella és la mediàtica síndrome postvacacional. No importa que no existeixi, el que compta és que la repetició del mateix ritual cada setembre conjura el neguit de la tornada. Ens conforta saber que el duel dels plaers estivals té el seu temps social, un termini delimitat. Aquest any la ‘rentrée’ porta l’afegit de la por, tot i que potser seria més precís parlar de la por de la por, o sigui l’angoixa. D’entrada és una por difusa, del contagi dels fills, sí, però també del familiar, dels efectes a mitjà i llarg termini, de les dificultats laborals, de tornar al confinament i no poder ajuntar-nos amb les persones estimades. Una barreja de ràbia, tristesa i angoixa.

Si rasquem una mica més, el ressort últim d’aquest còctel emocional és saber que al final, per més històries meravelloses que ens expliquem i per més tecnologia que ens envolti, la malaltia ens confronta al cos, despullat i fràgil, que habitem cada un. L’embolcallem, cada vegada millor, el musculem, el tunegem i maquillem, però continua sent una precària consistència, vulnerable davant qualsevol virus, real o plebeu. Ningú hi és immune, ni tan sols els que el neguen.

Un progrés davant l’angoixa

¿Com fer-ho? D’entrada, assumir que serà inevitable viure amb una mica de por aquest curs, i que l’estratègia no passa per eliminar-lo sinó per intentar acotar-lo, per familiaritzar-nos i aprendre a viure amb aquest estrany virus ocupa que sembla no anar-se’n mai. La por, concreta i localitzada, ja és un progrés davant l’angoixa inicial, difusa i il·limitada. Emmarca i acota l’il·limitat perquè no es desbordi. I, a més, ens proporciona una certa posició que ens permet acostar-nos o allunyar-nos de l’objecte fòbic. Si pressiona, ens n’allunyem, i si s’alleuja, ens hi aproximem. L’angoixa, en canvi, ens envaeix a qualsevol lloc, sorgeix quan hem perdut les nostres pròpies coordenades subjectives. Ens segueix a tot arreu, de vegades només ens queda el desmai com a fuga o l’atac de pànic.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per acotar la por res millor que introduir algun ritual, una manera de tractar aquest real indomable per un artifici simbòlic, juntament amb altres mesures que semblen ser eficaces. Els protocols dissenyats barregen les evidències amb un circuit que ens guia i redueix així la incertesa, font de malestar. Ser guiats no sempre és agradable, però de vegades és necessari i ajuda a suportar l’angoixa. Pares i mares els han de conèixer i explicar als fills, animant-los a complir-los per construir un cert trajecte familiar, fer d’aquesta cosa estranya una cosa més domèstica i domesticable. Tal com fem amb la grip i moltes altres malalties habituals.

Juntamenty amb aquesta estratègia defensiva, convé no renunciar a cap satisfacció raonable: activitats lúdiques, socials, familiars, en els límits possibles. Una bona vacuna contra la por és no cancel·lar les nostres vides i descobrir/inventar nous plaers i nous vincles. Confinar-se en la por és alimentar la fera, que sol ser insaciable.