Pablo Casado no hi era

Pablo Casado no era allà. Era, es justifica, un diputat ras per Àvila, un número més entre la soldadesca parlamentària que no s’assabentava de res; ni de les encomandes a Déu de Jorge Fernández Díaz ni de les seves grotesques al·lusions a Satanàs; ni de la «kristallnacht» de Villarejo ni del presumpte sacerdot implicat en l’assalt a la casa de Bárcenas. Ni que hi havia un xòfer a sou dels rèptils. No sabia, no hi era, el passat no té rellevància, mort a Rajoy.

La política espanyola es mou en terrenys molt relliscosos. Prega a la superfície pantanosa on Pedro Sánchez es llueix en llargues canviades a Pablo Iglesias mentre Espanya encapçala la nòmina de la pandèmia; prega en el tronc de l’arbre caigut sobre el qual diàriament fa equilibris el líder de Podem, menystingut pel seu soci de Govern i sota el focus del finançament il·legal; prega a les arenes movedisses de la ignorància que es remou el cap de l’oposició i president de Partit Popular per mirar d’aixecar-se a la superfície i agafar una glopada d’oxigen. També en les xifres de la Covid, en la insultant inutilitat de Díaz Ayuso, en els falsos lapses d’Abascal posant en relleu governs franquistes de fa 80 anys davant l’«apocalipsi» en què, diu el senyoret, estem immersos els espanyols.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Enfosquit entre les estadístiques dels contagis i entre l’escalf de Joan Carles al país de les mil i una nits (l’emèrit no es troba en deserts remots ni en muntanyes llunyanes –amb permís d’Aznar–), Pablo Casado s’escuda en el seu estat civil parlamentari dels temps en què un Govern en democràcia ordenava destruir proves per amagar la seva immundícia. És com si Pedro Sánchez argüís que la Covid va viatjar des de la Xina abans de la seva presa de possessió i que, per tant, res té de responsabilitat envers la gestió de la crisi. Un podrà un lamentar el Govern que ens ha tocat en sort (tant com els de Catalunya o Madrid), però, com segur haurà pensat alguna vegada Fernández Díaz, benaventurats els que tenen fe en l’oposició, perquè d’ells és el regne del cel.

Efectivament, Casado no era allà. Sembla que aquí tampoc.