Bassa i l'indult

Conec poc Dolors Bassa, però hi mantinc una relació cordial en la distància i conec la seva enteresa i determinació no només per les coses que fa o que diu, sinó també perquè amics comuns me’n parlen. És una dona amb una integritat colossal i és també una persona normal, com tants de nosaltres, compromesa amb diverses causes, convençuda, tenaç. I també feble, com tots nosaltres, que no estem fets de materials purs, sinó que vivim en la impuresa i la fragilitat dels dies.

Per això volia escriure de Bassa, condemnada com sabem a 12 anys de presó. No fa gaire, en una entrevista a RAC-1, va dir: «Jo no vull ser una màrtir, no soc Nelson Mandela». I en aquest mateix context, malgrat entendre que només hi ha una solució política possible que passa per l’amnistia, advocava a favor de l’indult, perquè «si amb un indult podem sortir al carrer, ¿per què m’he de quedar a la presó? ». Sortir és, per a Bassa, la prioritat, «perquè la presó només és patiment», i a fe que ho sap. No parla per parlar. Per això, admiro aquesta sinceritat, allunyada dels maximalismes, pròxima a la més íntima necessitat de no haver de patir, de no haver de tornar-hi.