Transformar l'Estat o morir

Aquestes idees elementals van fallar des del primer moment de la desescalada i només cal veure com va la tornada al col·le. No fallen només per la falta de preparació epidemiològica de les ciutats, les comunitats autònomes i el Govern (que rigorosament no es pot anomenar ‘central’, ja que el seu pes és marginal massa freqüentment, però que tampoc es pot anomenar federal, llavors rai). Fallen perquè, durant dècades, a cap partit polític li va suposar un cost electoral no invertir en les infraestructures de salut pública que avui farien reals les idees del paràgraf anterior. Comparin Madrid i Nova York. Comparin les inversions en tractar (98%) i en prevenir (2%). Falta governança ‘local’ a l’altura del sistèmic segle XXI.

Fa uns tres mesos, per astúcia i perquè la recentralització pandèmica els debia semblar mediàticament insostenible, suposo, el Govern va tornar el poder a les comunitats autònomes. Amb valentia, també va moure per fi algunes fitxes amb gran potencial per transformar aparells d’Estat: el reial decret (4 d’agost) que pot descongelar la llei de salut pública del 2011, una secretaria d’Estat per modernitzar infraestructures de salut pública, un futur Centre Estatal de Salut Pública. ¿Han notat alguna cosa? ¿Millors processos de treball, resultats? Ha de ser exigua la consciència ciutadana sobre la tràgica obsolescència de l’Estat actual: per això Illa, Calzón i Sánchez van tan a poc a poc. Hipòtesi. No ho sé. O bé: el que abans en política era ràpid, en pandèmia és exasperantment lent.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les dades d’un «grup d’investigació de biologia computacional i sistemes complexos» (¿i la salut pública?) de la UPC estan en la línia d’altres. ¿Són vàlides, les dades que han analitzat? Sabem que moltes no ho són. El model no es queixa. ¿Són irrellevants? En absolut. La realitat és molt greu, probablement pitjor, i en realitat més complexa: això no és fútil per prendre decisions i actuar. ¿Els envien setmanalment a la Comissió Europea? El rellevant és que aquests càlculs reflecteixen una situació molt greu a Madrid, que EL PERIÓDICO rendeix un servei públic informant-ne i que els autors no han après que és imperatiu portar-los a valorar a les institucions de salut pública amb la responsabilitat política, moral i tècnica per decidir i actuar.

L’actual Estat –l’espanyol i d’altres– està despullat: milions de persones patim la seva anacrònica, tràgica ineficiència. No és qüestió «de polítics», és un problema de disfuncionalitat de l’Estat. També a Catalunya. Els efectes sobre les condicions de vida són devastadors. ¿Com és possible que l’anàlisi de la pandèmia no porti a una transformació profunda de certs aparells de l’Estat? Per no ser la vergonya d’Europa, dic. O per no morir, literalment.