Una controvertida normalització

Per molt que el president Trump s’entossudeixi a presentar l’establiment de relacions d’Israel amb els Emirats Àrabs Units i Bahrain com un esdeveniment històric, les diferències amb els acords precedents salten a la vista. L’Acord de Camp David de 1978 va marcar un punt d’inflexió en el conflicte palestino-israelià a l’apartar Egipte del front àrab contra Israel i es basava en el principi ‘territoris per pau’, pel qual Israel es comprometia a retirar-se dels territoris ocupats a canvi d’establir relacions plenes. En el cas que ens ocupa, Israel mai ha estat en guerra amb els esmentats països del Golf i, per tant, no és pertinent parlar d’acord de pau.

A més, els recents acords es basen en la màxima de ‘pau per pau’, gràcies a la qual Israel aconsegueix un pacte beneficiós sense necessitat de presentar concessions rellevants. S’ha de recordar que, durant dècades, la Lliga Àrab va supeditar l’esmentada normalització a l’establiment previ d’un Estat palestí sobre els territoris ocupats per Israel des de 1967: Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est, tal com proposava la Iniciativa de Pau Àrab de 2002 promoguda per l’Aràbia Saudita.

Un secret a crits

Una altra diferència notable és que, en aquesta ocasió, els EUA han mantingut un paper secundari, ja que les relacions entre Israel i les petromonarquíes del Golf eren un secret a crits des de fa anys. A uns i d’altres els uneix el seu desig de contrarestar l’expansionisme iranià al Pròxim Orient. En tot moment, Israel ha portat la batuta de les negociacions mentre que els EUA han actuat com a comparsa, tal com va evidenciar el denominat Acord del Segle promogut per la Casa Blanca que es limitava a reproduir les posicions israelianes.

Israel, per tant, suma un nou èxit i els palestins, un nou fracàs. Si bé és cert que Bahrain és un diminut emirat sense gairebé pes específic, Emirats Àrabs Units és una potència militar que gaudeix d’una enorme projecció regional. De fet, és un dels principals importadors d’armes a nivell mundial, i això li ha permès adoptar una política exterior intervencionista al Iemen i Líbia, on ha desplegat efectius per mirar de frenar els seus rivals regionals: Iran, Qatar i Turquia.

Aràbia Saudita

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara, la principal incògnita és saber quins altres països seguiran els passos d’Emirats i Bahrain. A les travesses figuren Oman i el Sudan, tot i que totes les mirades es concentren a l’Aràbia Saudita, la principal potència àrab que, a més, acull els santuaris de La Meca i Medina. Si bé és cert que Riad ha donat la llum verda a la normalització dels seus veïns amb Israel, també ho és que, de moment, no sembla estar disposada a fer un pas d’aquesta envergadura.

Mentre que la nova generació capitanejada pel príncep hereu Muhamad Bin Salman és partidària de la cooperació amb Israel, la vella guàrdia dirigida pel rei Salman és manifestament contrària pels costos que pogués generar no només en l’escena regional, sinó també a escala domèstica.