Benvinguts de nou al teatre

Començar una nova temporada és sempre, per a la gent del teatre, l’inici d’una carrera amb un tret de sortida que sona com el rugit d’un tro shakespearià. Un xut còsmic d’adrenalina. Les comportes s’obren perquè el teatre –aigua vivificadora– s’escampi de nou, amb fúria i esbufegar d’escuma. Però aquest any les aigües baixen tèrboles.

I, tot i així, els teatrals s’entossudeixen a aixecar el teló com un acte de fe que no espera, d’entrada, més benefici que el de generar confiança i reprendre l’abraçada amb el públic, no només per reafirmar-se en la seva raó de ser, sinó també per recuperar, al caliu d’aquesta abraçada, nervi i massa muscular, és a dir, productivitat, sous i llocs de feina. El teatre té prou, de moment, amb una cosa tan senzilla com tornar a respirar cada nit a l’hora en punt per comprovar que continua viu.

He pogut experimentar com és fer una funció en aquesta nova temporada, com és sortir a escena i trobar-se amb un pati de butaques convertit en una pantalla de Tetris. Una cosa desestabilitzadora, d’entrada. Perquè, a diferència del famós joc, aquí saps segur que aquests buits no s’ompliran, per molta habilitat que tinguis i per llarga que sigui la partida. És admirable comprovar com, tot i així, ningú renuncia al joc. Ni els que a l’escenari advertim que les paraules no reverberen com abans, ni els que a les butaques poden arribar a sentir-se sols i aïllats. Molt al contrari, en els dos predominen l’empatia, la solidaritat, el reconeixement de l’altre i, per damunt de tot, l’agraïment.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Registro, també, noves i rares sensacions: a causa de les mascaretes, les rialles m’arriben esmorteïdes i el silenci és més intens que mai. No se sent ni una mosca. Tampoc sento comentaris, xiuxiuejos ni soroll de caramels. ¡I ni una sola tos! (Ergo, es pot estar en un teatre sense tossir, és evident). Fins i tot –¡miracle de miracles!- sembla que els mòbils s’han quedat sense veu, tan silents com els seus amos. Només, aplicant l’oïda amb encert, puc arribar a escoltar el tic tac de molts cors, celebrant, amb alegria, el retrobament. 

Sigueu, de nou, benvinguts.