Més perillós que qualsevol virus

Un dels problemes de la gestió d’aquesta pandèmia ha sigut com la política s’ha enfrontat a la ciència, enlloc de recolzar-s’hi. La primera onada no hagués sigut tan intensa si els líders haguessin estat degudament preparats per fer front a una crisi d’aquestes característiques. Em refereixo sobretot a tenir uns coneixements mínims sobre com funcionen les malalties infeccioses. És cert que en alguns països on els dirigents en sabien prou com per entendre la magnitud de la tragèdia es van organitzar bé i ràpid, començant per buscar els assessors adequats (¡i escoltant-los!). Però la majoria donaven pals de cec, des de Xi Jinping, practicant aquella vella tradició xinesa d’amagar dades, a Donald Trump traient-li importància a la crisi sanitària més important del segle, dues estratègies negacionistes per fer veure que tot son flors i violes quan tu manes. Que la realitat no t’espatlli una foto de postal. Ara, en plena segona onada, estem veient la repetició de la jugada, amb massa dirigents mirant cap a una altra banda quan els científics intenten avisar-los dels perills imminents.

Siguem justos: des del principi els polítics han hagut de buscar l’equilibri entre fer el que recomanaven els experts i protegir l’economia, dues coses que a vegades no semblaven compatibles. No és gens fàcil, i no m’agradaria haver de prendre aquesta mena de decisions. Però, és clar, jo no m’he presentat a unes eleccions per ser dirigent. Si veus que la situació et supera, el més honest i sensat seria admetre-ho. Al final, el que ha passat és que, en contra dels consells de qui realment hi entén, sovint han triat una solució que després s’ha confirmat que era tan incorrecta com s’anticipava. Potser al principi es podia justificar, però a mesura que avançava la pandèmia, haurien d’haver après dels seus errors i mirar d’evitar-los.

Falta de seny i situacions inaudites

Aquesta falta de seny ens està portant a situacions inaudites. Potser la més tràgica és la lluita que està mantenint Donald Trump amb el Center for Disease Control and Prevention, el CDC, l’òrgan governamental que ha d’organitzar la resposta a una pandèmia als Estats Units. Al CDC hi ha els millors experts del país en salut pública, i compta amb més de 15.000 treballadors i un pressupost d’uns 12.000 milions de dòlars anuals. Estan preparats millor que ningú per fer front a aquesta mena de crisi.

Però al juliol, Trump va treure la gestió de les dades de la pandèmia al CDC i la va transferir al Govern federal, en un esforç per controlar unes xifres que demostraven contínuament el fracàs de les seves mesures. Des de llavors, membres de l’Administració Trump han interferit constantment en les decisions del CDC i els han contradit sempre que els ha convingut. A poc a poc, la moral dels que hi treballen s’ha anat deteriorant, mentre veien com les raons polítiques s’imposaven a la lògica científica. La gota final ha sigut la 'desaparició' de la web del CDC, menys de 24 hores després de publicar, de l'admissió, que el SARS-CoV-2 es transmet per via aèria, un fet que ara recolza la majoria de científics. Però això xoca frontalment amb l’opinió de Trump que les mascaretes no són necessàries, un error que uns dies abans havia provocat un enfrontament públic entre el president i el director del CDC. Trump no perdona que li portin la contrària.

Un lloc de referència

Notícies relacionades

La Gisèle i el cognom

Comerços efímers

El resultat d’aquest sabotatge és que els nord-americans han perdut la confiança en el CDC, quan en aquests moments hauria de ser el lloc de referència per obtenir informació fidedigna. Una enquesta a 1.300 persones deia que el 51% es fia més de Trump que del CDC en temes relacionats amb la covid-19. Costa d'entendre que els humans puguem ser tan estúpids i creure algú que clarament és un ignorant, enlloc dels professionals que més saben de temes de salut. Al cap i a la fi, ens hi juguem la vida. Però les coses van així, i hauríem d’anticipar-nos a aquestes reaccions per evitar mals majors.

Això és el que ha intentat fer la revista ‘Scientific American’, que en els seus 175 anys d’història no s’havia pronunciat mai sobre unes eleccions. Ara ha sentit la necessitat de demanar el vot per a Joe Biden, perquè diuen que tenir un president que no hi entén un borrall de ciència és un suïcidi. Que els científics es llancin d’aquesta manera a l’arena política no s’havia vist mai abans, però la situació és prou dramàtica per justificar-ho. Donar poder a la ignorància és més perillós que qualsevol virus. Si almenys aprenguéssim això d’aquesta pandèmia, ja ho podríem considerar una gran victòria.